30 anys de dos fets destacats.

Una data important per a l'estat espanyol i més encara per a Catalunya va ser el 25 de juliol de 1992. Aquell dia a les 22:40 hores, un somni perseguit per anys va fer-se realitat. Barcelona celebrava la inauguració dels Jocs Olímpics, els primers que es realitzaven en territori nacional.

Uns jocs olímpics que van convertir a partir d'aquell instant i al llarg de 15 dies, a Barcelona, en la capital global i esportiva del món, amb una cerimònia inaugural innovadora dissenyada per la Fura dels Baus, "Mediterrani mar olímpic", basada en la història de Jasón i els argonautes i que va suposar al costat de la mascota, Cobi, un gos dels Pirineus humanitzats i en estil cubista, fruit de la imaginació del dissenyador Mariscal l'antesala de l'espectacular encesa del peveter per mitjà d'una fletxa disparada per l'arquer Antonio Rebollo.

Trenta anys després i superada amb major o menor fortuna una crisi econòmica mundial i diferents disrupcions com la pandèmia del coronavirus, el record d'aquells quinze dies d'èxits esportius, organitzatius, socials i econòmics ens fan veure, com Barcelona va saber, ficant els jocs al servei de la ciutat, catapultar-se arreu del món.

Diuen els experts economistes que "el manà" olímpic va oferir a Barcelona l'equivalent a sis mil milions d'euros en l'actualitat, així com infraestructures com les torres de comunicacions, la recuperació del front marítim o el nou barri de la Vila Olímpica i diferents Palaus i Pavellons esportius que, a hores d'ara, encara són icones a la ciutat.

L'esdeveniment va constituir tot un fita a la nostra ciutat, a Castelló, i no només pel que va suposar el pas per la ciutat de la torxa olímpica 4 dies abans, una flama que va recórrer el territori des d'Almenara fins a Vinaròs, amb 130 rellevistes, si més no també per la participació "local" conformada per José Luis Ballester, natació, Juan Antonio Orenga, bàsquet, Kiko García, ciclisme, y José Luis Pepote Ballester Tuliesa, Vela.

Han passat trenta anys, temps en què Castelló com altres indrets de la nostra geografia ha canviat i molt . I si els Jocs Olímpics van marcar, per uns dies ,l'esdevenir estiuenc i monòton de la ciutat, encara més va suposar el pas de la torxa olímpica per les nostres terres, tant que 30 anys després, encara hui, podem veure la torxa olímpica ocupant un lloc preferent a les vitrines de trofeus i records de l'ajuntament, testimoni de què va suposar en aquell estiu del 1992.

La casualitat va voler també que aquell dissabte, quasi 18 anys després de la seua inauguració, el que va ser el primer centre comercial a la ciutat, "Lemon", un espai de vendes amb més de 2500 metres de superfícies distribuïdes en cinc plantes i que donava treball a més de 130 persones, ideat i dirigit pel comerciant castellonenc Leopoldo Monfort Belenguer i que va ser capdavanter en la creació de les targetes de compra personals facilitant la devolució del producte si no satisfeien les expectatives, tancara definitivament les portes, tal vegada per la crisi econòmica o per temes personals i familiars, procedint-se uns anys després a la venda del complex del carrer Vera i Enmig al grup encapçalat per l'empresari gallec, senyor Amancio Ortega i en concret a l'empresa Inditex i Zara.

Si les escales mecàniques de Simago, el primer autoservei comercial de la ciutat, obert el 1969 i que comunicaven les seues dos plantes van ser, per aquell  hCastelló que encara no arribava als 100.000 habitants, una de les atraccions del final de la dècada dels 60, les instal·lades a Lemon per comunicar les seues cinc plantes, només 5 anys després, el 1974, van ser el pas definitiu per considerar que la ciutat i gràcies a Simago i Lemon, havia entrat definitivament en "la modernor".

Tant és així que, 14 anys després, el 2006 i quan els Jocs són ja un bon record a tot el país, i Simago després Champion i ara Carrefour, i Lemón, ara Zara, naix "Simago Lemon’s" un grup musical de la ciutat que pren el nom dels dos establiments mítics, per recordar el que van ser i representar per tota una generació veïnal.

Trenta anys en el temps, canvis en un país i una ciutat, en un món on la relació interpersonal depenia d'un tipus de contacte presencial i el silenci reflexiu era constant en molts moments del dia. Trenta anys que deixen empremta i que ens fan pensar que també ara encara som capaços de tot...