Va ser el segon dels quatre
bisbes que fins ara han ocupat la càtedra de Sogorb-Castelló des del moment de
la seua unificació, succeint a la fi del 1971 al doctor Josep Pont i Gol.
Com ja haureu suposat van recordar i pregar pel gironí Josep Maria Cases
Deordal, bisbe de la nostra seu per prop de 25 anys, des del 13-11-1972
al 22-11-1996 en què es va jubilar, i que, uns anys després va morir a
Figueres, el 21 d’abril de 2002.
Un bisbe amb una acció
pastoral al nostre poble més que destacada i que va fer tant per aquesta
diòcesi que malgrat ser català i morir a la seua terra, després d’un
solemne funeral celebrat a l’església Major de Castelló, per més de cent
cinquanta sacerdots, amb la presència destacada del Cardenal de Barcelona,
l’arquebisbe metropolità de València, els de Tarragona i la Seu d’Urgell, a més
dels bisbes de Tortosa, Albacete i Terol-Albarrasí, al costat del seu successor
al nostre bisbat i de tarannà tan diferent, el doctor Reig Pla, en què tota la
societat castellonenca va mostrar el seu dol, les seues despulles foren
inhumades a la cripta de la cocatedral castellonenca.
El seu magisteri es va centrar sobretot en la pastoral sacramental i la creació de l’Escola Diocesana de Teologia per a la formació dels laics, instaurant el diaconat permanent; també va impulsar la pastoral familiar, creant una casa de la família a la ciutat.
Els seus missatges insistien
una vegada i una altra en la vida litúrgica i espiritual dels seus fidels
creients, a la vegada que feia insistència en la catequesi i evangelització
d'una societat, la castellonenca, que com en altres diòcesis, cada vegada
era més secularitzada, donant suport a institucions com l’Acció Catòlica o el
moviment de cursets de cristiandat.
Una altra de les seues grans
preocupacions fou el seminari que va reimpulsar, a la vegada que convidava
constantment a la realització d’exercicis i a tenir cura de la vida espiritual
dels sacerdots, abordant temes candents de la pastoral i teologia postconciliar.
Va ser un gran impulsor de l’oració, tant en religiosos com en seglars, facilitant i promovent a la diòcesi la creació de diferents monestirs de vida contemplativa i un gran impulsor per la finalització de les obres de l’esglèsia cocatedral de Santa Maria.
Però, sens dubte, allò que
el va fer encara més arrelat al poble pla, va ser que encoratjava la litúrgia i
predicació en valencià en fets i obres, col·laborant en l’edició de la Bíblia
Valenciana Interconfessional, adaptació a les variants dialectals valencianes
de la Bíblia Catalana Interconfessional, negant-se a recolzar, davant del
Vaticà, les formes secessionistes que alguns volien imposar a l'Església
Valenciana, pel que fa a la llengua del País Valencià a la litúrgia.
A ell li devem la incoació
del procés de canonització dels màrtirs diocesans aconseguint les primeres
beatificacions de religiosos de la diòcesi. En una altra banda de fets, el
1972, per la seua petició a la Santa Seu, van ser elevades a la dignitat de Basílica
el Santuari de Lledó i la Catedral de Sogorb i el 1974, amb motiu del IV
Centenari de Sant Pasqual Bayló, va rebre els Reis d'Espanya; també durant
l'Any Sant Marià va coronar canònicament la patrona de la diòcesi, la Verge de
la Cova Santa.
Tot just demà dimecres farà
22 anys, del soterrar d’aquell home de Déu i d’oració, d’aquell bisbe de tots,
però sobretot dels pobres i afligits, amb un esperit paternal i dialogant i que
va saber lliurar-nos als seglars la parcel·la de responsabilitat que en veritat
ens correspon en el si de l’església. Descanse en pau per sempre el recordat i
mai prou estimat bisbe…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada