La Creu

La creu és un dels símbols més antics de la humanitat. Pels cristians és un dels símbols bàsics, un recordatori permanent de la crucifixió de Jesús. En commemoració de la guerra civil, exaltació de la figura franquista, i record dels morts del ban guanyador, van construir-se en moltes localitats del País, arran acabada aquella, una sèrie de monuments, construccions, més o menys grans, que tenien con a element central una creu, per recordar aquells caiguts per Espanya i la Pàtria, i que popularment van ser prompte conegudes com a "creus dels caiguts".

Dues són les creus més conegudes pels veïns de Castelló ubicades en dos llocs estratègics: "La del Bartolo" al cim de Sant Miquel, i la "dels caiguts" al parc de l'obelisc, traçat que forma part del conjunt del parc de Ribalta.

Com a símbol del catolicisme en tota la província de Castelló i com a lloc final de peregrinacions i romeries, impulsada per les organitzacions catòliques de tota la comarca de la Plana, i sota el pontificat del Papa Lleó XIII per commemorar el jubileu del nou segle, va aixecar-se la primitiva creu "del Bartolo" l'any 1902, essent dinamitada l'agost del 1936 pels milicians anticlericals del Front Popular i novament reconstruïda l'any 1985, pels moviments catòlics com a símbol de redempció, celebrant-se cada darrer diumenge d'octubre, festivitat de Crist Rei, una peregrinació on membres de diferents grups seglars, grups carlins i fidels de totes les edats, resant el rosari i cantant himnes marians, s'apropen als peus de la Creu.

L'altra creu "famosa", la tenim els castellonencs més a prop nostre, tocant al passeig de Ribalta, l'antiga "creu dels caiguts", originàriament record de l'estat totalitari i dels vencedors de la guerra civil, i posteriorment dedicada a "les víctimes de la violència". Una obra, un monument, inaugurat a l'octubre de 1944 i que, malgrat ser "maquillat", canviant-se el 1979, la primitiva llegenda "caiguts per Déu i per Espanya" per "A les víctimes de la violència" i eliminant-se els símbols de la falange, encara hui en dia, havent desaparegut també aquesta darrera llegenda, és vista pel veïnat, com a vestigi franquista.

Per això i perquè l'article 15 de la llei de la memòria històrica del 2007, diu que s'han de prendre les mesures oportunes per a la retirada d'escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d'exaltació, personal o col·lectiva, de la sublevació militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura, torna a ser notícia en aquests dies la petició feta al consistori municipal, per l'associació d'amics del Ribalta, de què es complisca la llei i siga retirada la creu i tot el monòlit que l'envolta, del lloc estratègic on està col·locat, i es restituesca i dignifique l'espai mutilat al mateix parc que, no oblidem és un BIC.

Com a monument crec en la meua modesta opinió no hauria de desaparéixer mai. És i forma part de la nostra història local, ara bé, entenc que de la mateixa manera que la Pèrgola és un afegit, "un pegot" i hauria de desaparèixer i tornar al seu estat primitiu, formant part del jardí romàntic, símbol per la ciutat, també el monòlit i la creu haurien de mantenir-se, reparant-se els desperfectes que sofreix i traslladar-se, a parer meu, al lloc més adient, per seguir mantenint la memòria de "totes les víctimes", que no és altre que un dels dos cementeris municipals.

No entenc com, una part del veïnat, tal com ha fet públic algun mitjà de comunicació local, manifeste que la retirada d'aquest element només es basa en l'odi al símbol religiós i polític que representa, i que la seua reubicació comportaria malestar i divisió.

El trasllat i la seua ubicació en un lloc principal dins un dels cementiris crec seria un encert i li donaria fins i tot més prestigi contribuint a assolir una major i més ràpida reconciliació, i amb aquesta acabar d'una banda amb els actes vandàlics que el monument sofreix i, d'altra amb l'abandonament al qual directament o indirectament l'ajuntament hi col·labora.