Com diu un clàssic mitjà de
comunicació escrita de la ciutat, hi havia expectació per veure que era el que
hauria preparat l'única companyia que va atrevir-se a organitzar l'acte,
després que aquest hagués sortit a subhasta, els vila-realencs de la FAM.
Podem dir que va ser un acte
dividit en quatre parts al·legoria, devoció, gaiata i dansa, totes quatre massa
vistes ja en un espectacle d'aquest tipus. La romeria i el trasllat, la devoció
a la Verge lledonera, la gaiata com a símbol i record que la ciutat té l'honor
de vindre de l'antigor per lluminosos camins, juntament amb els balls més
coneguts i populars de la nostra terra, van conformar un espectacle que volen
arribar a ser una al·legoria i essència festera va quedar lent, repetitiu i poc
o gens innovador.
Un Vítol que des de la Junta
de Festes va encaixonar-se massa, volent-lo retornar als orígens, a evocar el
punt més profund del pairalisme, tal vegada deixant a la jove companyia de
teatre poca possibilitat d'atreviment, de treball amb nous codis i estètiques
escèniques que hagueren aconseguit transformar la plaça en un espai no
convencional i l'acte en alguna cosa més del que va resultar, encotillat, al
que va mancar-li espectacularitat i capacitat de sorprendre.
El Vítol ha de ser l'acte de
tancament, de cloenda de tota una setmana de festa i que t'ha de deixar eixe
regust i ganes de més i, malauradament, el d'anit va mancar de tot açò, fins i
tot el públic assistent que, no sé la raó però tot i tenir la plaça plena érem
molts menys que en edicions passades, vam imaginar que l'espectacle havia
acabat quan van encendres els llums de la plaça.
La pirotècnia tot i ser ben
coordinada va semblar pobra, i no va ajudar massa a salvar un espectacle que,
tot i ser digne, amb pretensions narratives, va quedar orfe de relat, i el que
havia despertat molt d'interés. Tal vegada els responsables i components del
grup teatral haurien d'haver estat més atrevits i mostrar a tot Castelló, era
un bon moment, la seua capacitat creativa.
La nit no havia començat
malament, la desfilada final de festes va constituir una exaltació de música i
alegria que va transportar-nos fins el cor de la ciutat, la plaça Major, on
pensàvem aniríem a veure un espectacle que condensara un any de treball i
esforç i una setmana d'intenses festes, un acte d'acomiadament i a la vegada de
benvinguda, contemplatiu i participatiu...
L'acabament de les festes fa
massa anys que és el mateix, si voleu complex, fusionant teatre, pirotècnia i efectes
visuals, és veritat que no deixa massa espai a la imaginació però si a la
vistositat escènica i aquesta, segons valoracions a peu d'acte i reflexions de
les xarxes socials, anit no va aconseguir-se.
El Vítol demana ser molt més
que ser un espectacle sense passió, va tenir sentiments i emotivitat, però no
va tenir "el tiró" que necessita un final de festa, va quedar molt bé
com a espectacle d'un dia entre setmana, però no va aconseguir ser eixe símbol
d'esperança, eixa mostra que les festes poden veure's renovades, no va ser prou
per a un adéu a la setmana gran de la capital de la Plana. Esperàvem molt més,
ho tindrem l'any proper? La Junta de Festes té la paraula...
També cal plantejar-se si un concurs és la millor fòrmula per a un espectacle d'estes característiques perquè les millors ides eixen del treball conjunt entre l'organitzador d'un acte i la companyia que executa i no d'una seguida d'encorsetaments, plecs i condicions administratives.
ResponEliminaHi ha idees que potser un professional hagués recomanat no dur endavant, pero quan es veu obligat per un plec de condicions que ha acceptat... Crec que més enllà del Vítol en sí, cal reflexionar sobre com hem arribat a este model de Vítol