Ferrers i manyans...

 El 13 de desembre de 1907 va ser divendres. Va publicar-se el número 5.051 del "Heraldo de Castellón", tot just ahir va fer 110 anys. El periòdic d'aquell dia que va vendre's a un preu de 5 cèntims estava conformat per 4 pàgines, la primera dedicada a les notícies polítiques nacionals i internacionals i a alguna curiositat, la segona a les notícies locals i provincials, la tercera als "ecos de sociedad" i la darrera a la publicitat.

Crida l'atenció que entre les notícies publicades a la tercera de les columnes de la pàgina dedicada als esdeveniments locals i provincials es faça referencia a la perillositat que pot arribar a comportar la introducció a la nostra ciutat d'un nou joc que, en aquells moments, ja estava fent furor a França i Anglaterra, i que segons el diari, podia arribar a portar conseqüències desagradables. Sabeu de quin joc es tractava? Del diàbolo, un joc que sembla va ser inventat pels xinesos i que amb el pas del temps va estar adoptat pels malabaristes, artistes de circ i pallassos, i també aquella altra que feia ressenya als actes que el gremi de ferrers i manyans de Castelló va celebrar per commemorar la festa de la seua patrona, santa Llúcia, festivitat que, com és ben sabut, l'església celebra tal dia com ahir, 13 de desembre.

Tot hom sabem que la màrtir cristiana santa de Siracusa, Llúcia, és coneguda de forma destacada per ser patrona de la vista, originant expressions populars com "Que Santa Llúcia et conserve la vista", i també és santa patrona dels pobres, dels cecs, dels nens malalts, dels camperols, i de molts oficis en els quals la vista és un requeriment important com els electricistes, els xòfers, els afiladors, els modistes, els dissenyadors gràfics o els escriptors, però crida l'atenció i molt que, ací a Castelló, i fa més de 100 anys, també Llúcia fora patrona del gremi de ferrers i manyans.

Ferrers i manyans, tot i no tenir massa ben definida la frontera entre les seues ocupacions i especialitats, tots dos treballen "amb metall", sembla eren prou nombrosos a la nostra ciutat a començament del segle XX, ja siga per allò de ser el ferro element molt present en ferramentes de llaurança o construcció de carros o per la necessitat de mantenir panys, claus, cadenats, forrellats, picaports, frontisses, escales, reixes o baranes.

Si ens fixem en el patronatge d'aquells que arreu del món treballen el metall, calderers, dalladors, llancers, espasers, ferrovellers i també ferrers i manyans, trobem a Eloi de Noyon, un famós argenter de la França del segle VI, que va ser bisbe i sant, molt popular ja a l'edat mitjana, la festivitat del qual l'església celebra el primer dia de desembre

Tot i això, a Castelló, fou Santa Llúcia I no Sant Eloi qui va rebre durant molts anys, l'honor per part d'aquells professionals del ferro, fins que per evolució l'ofici i el gremi van arribar a desaparéixer quasi per complet.

Una diada festiva que segons la crònica del Heraldo va començar a les 9 del matí portant-se la imatge de la santa des de la casa del clavari fins a l'església de les monges caputxines on va celebrar-se una missa major i sermó traslladant-se després la imatge al domicili del clavari entrant. La música de la Beneficència va amenitzar l'acte. La crònica acaba amb una advertència, que diu textualment: "Per aquest motiu els ferrers i manyans, fan festa tot el dia".

I malgrat que la dita popular diu: "Sant Eloi, quan era petit era noi; de mitjà va ser manyà; de mitjancer, va ser ferrer, i de gran, va ser sant", ací a Castelló, santa Llúcia li va restar protagonisme, i és que els nostres ferrers i manyans eren molt, molt especials...