El lèxic mariner i agrari en el dia de Sant Pere.

Castelló celebra hui la festa de Sant Pere, festa grossa al Grau mariner, un barri que, com la resta dels que conformen tot el municipi, ha crescut molt en els darrers anys. Aquest creixement ha anat paral·lel a l'activitat econòmica de la pesca i del port.

La pesca que durant molts anys va donar suport a moltes famílies al barri mariner, amb el transcurs dels anys ha anat perdent la seua essència i, actualment és una tradició que lluita per mantenir-se; la legislació comunitària no para de reduir els dies operatius de pesca i cada dia és menor el nombre de joves que es dediquen o tenen intenció de dedicar-se a aquell món i, a la vegada que es torna inviable amb la jubilació de les persones grans, es perd part del seu vocabulari específic.

El mateix passa amb la llaurança, amb el món agrari. El camp llangueix. L'agricultura castellonenca té múltiples fronts oberts i, al problema de la crisi estructural i conjuntural que arrossega el sector, se n'hi suma un que és molt més greu, la manca de capital humà, l'envelliment dels agricultors en actiu. Un problema que està arribant avui a uns límits que amenacen de col·lapsar una activitat que juntament amb la pesca, per molts anys ha estat el motor que ha permés crear riquesa i transformar Castelló. I amb el descens dràstic de llauradors i l'abandonament continu de terres de conreu, passa també que hi ha una pèrdua del vocabulari específic.

La llengua que durant molts anys va ser l'element bàsic, l'ànima de cohesió d'aquest poble nostre, de pescadors i llauradors, molt lligada a la nostra identitat, per l'evolució de la forma de vida de les noves generacions de castellonencs, així com l'estandardització del parlar, castellà majoritàriament, de no actuar amb rapidesa, ens durà a la desaparició en un termini no massa llarg d'una part molt important del ric i genuí vocabulari castellonenc.

Paraules com fluixa, nansa, rall, volantí, bromejar, calar, salabre, gànguil, xorrar o salitre, totes elles més que emprades pels mariners i pescadors de no fa massa anys, o albarda, assot, barcella, cànter, cafís, corriola, culató, espigolar, frau, lligó, perpal, ribàs, sedàs, solc, varejar o xaruga que encara els llauradors més majors del raval llaurador castellonenc sabrien donar raó, són ja totalment desconegudes pel jovent.

La pèrdua d'aquest cabal lèxic no és només una qüestió de nostàlgia, cada paraula perduda representa una xicoteta part de la història i identitat col·lectiva. Aquestes i altres moltes paraules com aquestes, reflecteixen una connexió profunda amb les activitats tradicionals.

Aquest lèxic, a més de descriure objectes i accions, porta una càrrega cultural important que reflecteix una manera de viure i entendre el món que està canviant ràpidament. Per preservar aquest patrimoni és crucial fomentar-ne l'ús en contextos educatius i culturals.

Cal actuar sobre l'arrel del problema: l'educació. Cal estimar el nostre territori des de les aules. Aquest és el millor mètode per defensar i protegir el nostre medi ambient. La recopilació de glossaris, la documentació de pràctiques tradicionals són accions necessàries; només així es preservaran les paraules, la riquesa cultural i el seu coneixement.

És una veritable llàstima que aquesta riquesa es perga, cal difondre tot aquest vocabulari essencial i tan nostre, que ens ha arribat tramés de generació en generació, i que nosaltres també hem de transmetre a les futures.

Ja ho deia fa uns anys el més gran dels lingüistes castellonencs, Germà Colom, De la mateixa manera que s'han anat adaptant paraules al pas del temps com mone, cremaet, comboi o encalar i els joves les han incorporat als seus vocabularis, hem de fer un esforç, des de les institucions primer i a l'àmbit individual després perquè el nostre lèxic genuí castellonenc, el mariner i el llaurador també torne a ocupar el lloc que mai hauria d'haver perdut, perquè el saber no ocupa lloc i mai fa nosa l'augment de coneixement, o no?

Ha tornat a passar...

Ahir a la vesprada va tenir lloc a la nostra ciutat l'anunciada actuació de la "California Youth Symphony", una jove orquestra nord-americana conformada per més d'un centenar de músics que, en la seua gira pel nostre país, va fer parada a la nostra ciutat.

Una actuació que, en honor a la veritat, cal dir, va ser molt ben acollida pel públic assistent que omplia el recinte on va desenvolupar-se el programa oferit per aquella prestigiosa orquestra i que, per lògica no podia ser altre escenari que la sala simfònica de l'Auditori i Palau de Congressos de Castelló.

Feia setmanes que aquest acte programat i coordinat per l'ajuntament, havia estat i anava publicitant-se als diferents canals de difusió cultural locals, despertant entre el veïnat una gran expectació, malgrat la data, un dia entre setmana i de festes al Grau.

Recordareu aquells que seguiu els meus escrits en aquest blog, que fa aproximadament mes i mig, el 17 de maig, i amb el títol "errada" vaig publicar un escrit on comentava l'errada que atribuïble als assessors culturals de l'ajuntament o a l'ateneu que organitzava l'acte, va fer ballar al principal mitjà informatiu cultural a la ciutat, ", l'Agenda Cultural Castelló", unes dates en la celebració d'una conferència, en aquella ocasió a l'espai cultural del Menador, enganyant-se de dia i temàtica.

Doncs bé, com dic a l'encapçalament, ha tornat a passar, i ara no en el dia i l'hora, sinó en l'espai de celebració. Tot i que com he assenyalat, l'acte d'ahir va celebrar-se al lloc més adient, a l'Agenda corresponent a aquests mes, s'anunciava com a lloc del concert "La Plaça Major".

És veritat que hi havia "una xicoteta pista" que, des de la primera vegada que ho vaig llegir, feia indicar que allò podia ser una errada, ja que la mateixa agenda en ampliar una mica el contingut de l'acte deia "Accés lliure fins a completar l'aforament". Des de quan la plaça Major ha tingut aforament?, com que en algun moment l'accés a la plaça podia estar restringit? Alguna cosa no quadrava...

Calia assegurar-se abans d'anar; la millor manera telefonar a l'auditori i preguntar... Però el telèfon sonava i no era despenjat per ningú. Segona opció, fer el mateix amb la policia local, ara amb més sort; des del seu lloc de comandament i mitjançant la càmera web instal·lada a la plaça el policia va comprovar, en viu i directe, que allí no hi havia preparat "cap entaulat", deduint que l'acte no es celebraria en aquell indret.

No sé quants dels espectadors van fer el camí des de casa a la plaça Major i des d'allí a l'Auditori, però el que sembla evident és que, si en l'ocasió anterior existia el dubte de si l'errada havia de ser atribuïble a l'Ateneu o a l'Ajuntament, ara en repetir-se, en un acte directament organitzat per l'Ajuntament, no tinc cap dubte que la responsabilitat cau directament sobre els assessors de la regidoria de cultura que, per raons del tot incomprensibles, sembla no revisen o ho fan de manera molt general, allò que programen.

No anem bé. Senyora España, regidora de cultura, tot i que l'Agenda cultural Municipal, ACCS, apareix amb puntualitat a l'inici de cada mes per indicar cursos, tallers, conferències o exposicions, si dos mesos seguits trobem alguna informació no encertada, prompte deixarem de pensar que allò que es publicita és del tot fiable. De vosté directament depén que errades com aquestes no tornen a passar. De vosté depén que la seua assessoria funcione amb més rigorositat.

Només em resta felicitar-la per l'èxit de la vesprada d'ahir, a la vegada que comprove com d'espavilats són els castellonencs que, malgrat "el parany", vam omplir l'auditori i vam gaudir d'un bon espectacle.

Una cosa no treu l'altra i ser arriscat per aconseguir una bona programació cultural amb caràcter valent i decidit, traient pit quan les coses ixen bé i "penjant" fotografies per demostrar "lo bé que ho fem", no ha d'estar renyit amb un major esforç i una major delicadesa a l'hora de revisar allò que es programa, per no decebre no ningú, només així, tots eixirem guanyant.

"Hoy apenas se ha trabajado en Castellón"

Així, en correcte castellà, s'iniciava un comentari, a la secció "Castellón al dia" del periòdic "Heraldo de Castellón" del dimarts 24 de juny de 1924, tot just hui fa un segle. Continuava informat el lector que el motiu era ben clar, la festivitat de Sant Joan.

Destacava que els comerços de teixits no van obrir en tot el dia, la resta dels que ho van fer, van tancar a les 12 del migdia, i que únicament les dependències de l'estat, així com la Diputació i els bancs van fer el seu horari habitual.

Continuava dient que l'aspecte que oferia la ciutat aquell dimarts, sobretot a la vesprada, era el d'un veritable dia de festa i tota l'animació es concentrava al Grau, als masets i a les alqueries del terme, ja que l'oratge convidava a eixir perquè el dia era molt llarg i la calor era intensa.

Cent anys han transcorregut d'aquell dia, i aquesta podria ser perfectament la crònica de hui, perquè al calendari laboral del 2024, el dia de Sant Joan no està contemplat com a festiu en l'àmbit nacional, si bé sí que és dia no laborable en algunes zones.

A la Comunitat Valenciana, i en concret a la ciutat de Castelló, el 24 de juny és festiu de caràcter recuperable, perquè no entra dins dels 14 festius anuals, és a dir, l'empresa és qui decideix si es treballa o no, i en cas de no fer-ho, com i de quina manera cal recuperar-ho, això sí, sempre dins l'any en curs i sumant hores a les jornades de treball ja previstes dins dels límits legals, sense superar mai les 9 hores diàries de treball.

Aquesta situació, i més aquest 2024 en què Sant Joan "cau" en dilluns, ha fet que hi haja divisió en les empreses i els treballadors autònoms, i cert descontrol pels veïns a l'hora de conéixer qui i qui no treballarà hui, i que o que no estarà obert.

Pel que he pogut llegir a la premsa en els darrers dies, sembla que per a les empreses ceràmiques, però també per a les esmalteres o per a la indústria química hui serà un dia laboral normal, com qualsevol altre, així com pels treballadors dels centres comercials, cas de la Salera, Esteparck o el Corte Inglés, tot i que en algun cas l'horari serà una mica més reduït del normal.

En el cas concret dels establiments alimentaris, l'embolic encara és més gran, ja que en alguns casos com les cadenes Mercadona i Consum, han tancat les seues tendes, amb l'excepció d'aquelles ubicades en llocs molt turístics, mentre que Lidl i Carrefour, sembla que han decidit mantenir l'horari habitual.

I, tal vegada allò que pot arribar a definir si l'ambient de la ciutat és el d'un dia festiu o laborable, siguen els mercats; en aquest cas, tant els venedors del mercat central com els del mercat del dilluns van decidir en el seu dia, que hui muntarien les seues parades amb normalitat. Caldrà esperar a demà per a veure sí l'aposta els hi ha resultat encertada.

I també com fa cent anys, hui és impossible fer qualsevol tràmit administratiu de manera presencial. La Ciutat de la Justícia de Castelló, les oficines de l'Estat, Hisenda, Seguretat Social i de la Generalitat, romanen tancades. Els funcionaris de la Diputació de Castelló tampoc no treballen i el mateix fan els funcionaris de l'ajuntament, seguint el camí dels treballadors dels centres de salut, farmàcies i entitats financeres.

I en l'àmbit de raval? I el comerç de barri? Fruiteries, forns, merceries, botigues de roba i complements... el petit comerç, un sector molt heterogeni on cada botiga és un món, és qui manté la sorpresa, de manera que cada botiga està fent el que ha cregut convenient. Una oberta i la del costat tancada. Vet per on, aquest dia, el de hui, és un festiu trampa i un embolic monumental.

Molt ha canviat la ciutat en cent anys, molt la política municipal, molt els interessos de la ciutat, molt els espectacles, però en el cas del festiu de hui, sembla que el temps no ha passat, seguim igual. Curiós, no, el següent.

Al cent quatre aniversari.

L'ajuntament, allà pel 1868, al solar que ocupava l'antic cementiri del Calvari, tocant a una vinya i dues parcel·les de secà, a l'oest de la ciutat, sent alcalde el senyor Carlos Ferrer, va acordar construir un parc. A aquell primer espai dedicat al pintor Ribalta, van afegir-se el 1876 uns terrenys contigus, formant-se el passeig de l'Obelisc. El 1903 va obrir-se un pou i només uns anys després, el 1914, a la part nord del parc, i obra de l'arquitecte municipal D. Francisco Tomàs Traver, va crear-se un estany, amb una doble finalitat: embellir la zona i disposar de prou aigua per al reg, estany que, per destacar el seu inicial aire romàntic, va disposar d'una pèrgola de fusta i diferents illots.

Tal dia com demà, un dimecres 23 de juny, i només unes hores abans que la ciutat celebrara al casino Antic la tradicional revetlla de Sant Joan, es va procedir a la col·locació en un dels illots de l'estany d'una rèplica de la Venus sortint del bany, una obra possiblement del millor escultor de l'època del Neoclassicisme, Antonio Canova; una deessa romana, obra del ceramista d'Onda Antonio Peiró Mezquita, treballada amb terracota, regal a la ciutat de la ciutat de València.

Aquesta obra per la seua mida i lloc d'ubicació va ser prompte objecte "de punteria" dels joves incívics de la ciutat, i malgrat la cura "dels guardietes", en certera pedrada, el 1933 van aconseguir arrencar-li el cap.

Front aquest incident l'ajuntament va restituir la Venus, però els atacs van continuar i reiteradament va ser objecte del blanc de les pedres llançades pel jovent, fent que finalment l'estàtua de la popular i molt reproduïda deessa romana desapareguera.

Va haver de passar tota una generació perquè allà pel 1966, sent alcalde de la ciutat el senyor Eduard Codina Armengot tornara a ocupar aquell illot desert per un bon grapat d'anys una altra rèplica, en aquest cas obra de José Ruiz Correa que és la que existeix actualment.

I és que l'incivisme sembla que a la nostra ciutat és un virus contagiós i sense massa soroll s'estén imparable amb la percepció que ningú, ni les autoritats competents d'aquells anys, ni les d'ara, disposen de la mesura precisa o, tal vegada cal dir de la capacitat efectiva?, per a fer front a aquesta latent tensió.

Digueu-me del tot exagerat, però aquest episodi de les pedrades a la Venus de l'estany del Ribalta em sembla que, amb el pas del temps no ha deixat de repetir-se al nostre poble; salvant la distància i els projectils, les pedres, així com el lloc, també l'al·legoria de la Pau, obra escultòrica del fill predilecte de la ciutat Joan Baptista Adsuara, escultura ubicada a la plaça de Maria Agustina, fa anys que, per mor d'un o varis d'actes incívics, va perdre "el colom" que la coronava, "va volar" fa dos?, tres?.. o més anys.

L'impacte de l'escultura a l'espai públic va més enllà del que és estètic, ja que també pot tenir un paper important en la revitalització d'àrees urbanes, arribant a generar un impacte tangible a la vida diària de les persones i a la imatge global d'una ciutat, la nostra.

Aprofitant aquest 104 aniversari i que la diputació diu que està treballant en el colom d'Adsuara i l'ajuntament acaba d'anunciar que té previst buidar i netejar l'estany del Ribalta les setmanes vinents, no estaria de més que el regidor de medi ambient, darrer responsable de l'estany i del parc, donara les ordres oportunes per netejar i adequar també l'escultura de la Venus que bona falta li fa.

El parc del Ribalta ha de continuar sent un important element de cohesió social i sociabilització, i el seu estany és el facilitador del control de la temperatura i la humitat de la gran zona verda que el conforma, però mereixen també molta més atenció aquells elements escultòrics que l'orlen; ara, senyor Ramirez, de cara a l'estiu, és un bon moment per, i mai millor dit, rentar-li la cara a les escultures i en especial a la Venus de Correa.