La pesca que durant molts anys va donar suport a moltes famílies al barri mariner, amb el transcurs dels anys ha anat perdent la seua essència i, actualment és una tradició que lluita per mantenir-se; la legislació comunitària no para de reduir els dies operatius de pesca i cada dia és menor el nombre de joves que es dediquen o tenen intenció de dedicar-se a aquell món i, a la vegada que es torna inviable amb la jubilació de les persones grans, es perd part del seu vocabulari específic.
El mateix passa amb la llaurança, amb el món agrari. El camp llangueix. L'agricultura castellonenca té múltiples fronts oberts i, al problema de la crisi estructural i conjuntural que arrossega el sector, se n'hi suma un que és molt més greu, la manca de capital humà, l'envelliment dels agricultors en actiu. Un problema que està arribant avui a uns límits que amenacen de col·lapsar una activitat que juntament amb la pesca, per molts anys ha estat el motor que ha permés crear riquesa i transformar Castelló. I amb el descens dràstic de llauradors i l'abandonament continu de terres de conreu, passa també que hi ha una pèrdua del vocabulari específic.
La llengua que durant molts anys va ser l'element bàsic, l'ànima de cohesió d'aquest poble nostre, de pescadors i llauradors, molt lligada a la nostra identitat, per l'evolució de la forma de vida de les noves generacions de castellonencs, així com l'estandardització del parlar, castellà majoritàriament, de no actuar amb rapidesa, ens durà a la desaparició en un termini no massa llarg d'una part molt important del ric i genuí vocabulari castellonenc.
Paraules com fluixa, nansa, rall, volantí, bromejar, calar, salabre, gànguil, xorrar o salitre, totes elles més que emprades pels mariners i pescadors de no fa massa anys, o albarda, assot, barcella, cànter, cafís, corriola, culató, espigolar, frau, lligó, perpal, ribàs, sedàs, solc, varejar o xaruga que encara els llauradors més majors del raval llaurador castellonenc sabrien donar raó, són ja totalment desconegudes pel jovent.
La pèrdua d'aquest cabal lèxic no és només una qüestió de nostàlgia, cada paraula perduda representa una xicoteta part de la història i identitat col·lectiva. Aquestes i altres moltes paraules com aquestes, reflecteixen una connexió profunda amb les activitats tradicionals.
Aquest lèxic, a més de descriure objectes i accions, porta una càrrega cultural important que reflecteix una manera de viure i entendre el món que està canviant ràpidament. Per preservar aquest patrimoni és crucial fomentar-ne l'ús en contextos educatius i culturals.
Cal actuar sobre l'arrel del problema: l'educació. Cal estimar el nostre territori des de les aules. Aquest és el millor mètode per defensar i protegir el nostre medi ambient. La recopilació de glossaris, la documentació de pràctiques tradicionals són accions necessàries; només així es preservaran les paraules, la riquesa cultural i el seu coneixement.
És una veritable llàstima que aquesta riquesa es perga, cal difondre tot aquest vocabulari essencial i tan nostre, que ens ha arribat tramés de generació en generació, i que nosaltres també hem de transmetre a les futures.
Ja ho deia fa uns anys el més gran dels lingüistes castellonencs, Germà Colom, De la mateixa manera que s'han anat adaptant paraules al pas del temps com mone, cremaet, comboi o encalar i els joves les han incorporat als seus vocabularis, hem de fer un esforç, des de les institucions primer i a l'àmbit individual després perquè el nostre lèxic genuí castellonenc, el mariner i el llaurador també torne a ocupar el lloc que mai hauria d'haver perdut, perquè el saber no ocupa lloc i mai fa nosa l'augment de coneixement, o no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada