Benidetes de Pasqua, menjar celestial.

Així en plural "benidetes" o en singular “benideta”. No és una paraula admesa ni al diccionari normatiu valencià de l'acadèmia, ni tampoc al DCVB, ni al http://www.diccionari.cat el més extens i complet de la nostra llengua. Si, en canvi, "beniteta".

Tot i això en el meu llenguatge familiar, la benideta o beniteta és aquell pa dolç i tou, amb un camp de sucre al damunt i gust a llima ratllada amb què se sol berenar els dies de pasqua, acompanyat de coses dolces com la xocolata.

 A aquestes benidetes els valencians que parlen castellà li diuen “panquemado”, supose que pel color de cremat que té, en alguns llocs, sobretot a la Marina Alta, allà per terres alacantines també li diuen tonya i a la comarca de la Ribera del Xuquer rep el nom de panou.

Hi ha qui les confon amb les mones perque se sol pastar al mateix moment, doncs estem parlant d'un procés semblant. En la meua tradició familiar i domèstica, la “mona” de pasqua és una variant d'aquest pa dolç, també fet amb la mateixa pasta, però que de decoració exterior du un ou dur i la benideta no. La benideta no porta res, és pa esponjós, o com a molt porta un farciment de molles fetes amb farina sucre, ametla molta i oli.

 

Tonya com a menja de poca substància, esponjosa; l'etimologia del nom panou tant pot vindre del fet d'estar fet amb ou (pa amb ou o «en» ou) o per ser un pa especial del nou temps pasqüer (pa nou).

A casa nostra les benidetes sempre s'han fet de forma circular, i els panquemaos mai han estat rodons, sempre allargats, a més a més el nombre d'ous del panquemao sempre ha estat menor i de vegades en lloc d'aigua se li ha posat llet. Tampoc mai li hem dit tonya ni panou.

Ara be, sembla que estem parlant del mateix dolç típic dels berenars de pasqua, i cal dir que, les benidetes, les solen menjar tant els xiquets com els adults, i els que no són i xiquets ni adults, és a dir, la joventut. També la meua família paterna a les benidetes les hi anomenava “pa roig”, per allò del color que prene en eixir del forn.

Sembla ser que l'orige i la recepta prové de l'època morisca, fins i tot té una llegenda al darrera, que ve a dir que una fornera va elaborar aquest dolç tant bo que un visir que hi havia perdut la gana, no va poder deixar de menjar en quan va tastar-les, i el secret d'aquesta massa única i original està, segons diuen al raval, en la llarga fermentació, que li dona l'esponjositat, “ha de pujar dues vegades” per això també en alguns llocs es coneix com a “coca d'aire”.

És el gust del poble, costums, tradicions, signes característics de la nostra identitat col·lectiva, que no hauríem de deixar perdre, malgrat el pas inexorable dels anys i del temps... Benidetes i mones de Pasqua, menjar celestial !!!