Tot al mateix sac...

Amb l'afegit de “concert de l'any” feia dies que anava anunciant-se; fins i tot el nostre popular alcalde va dir en diverses ocasions que “seria un concert molt especial i irrepetible”, semblava, pel muntatge i mitjans tècnics desplegats, que per diners no seria, va involucrar-se a més a més de la Junta de Festes, també a la Fundació Dàvalos-Flecher. Constituiria un dels dos pilars centrals de l'invent “un maig de tradicions” iniciativa que des de la regidoria de cultura van voler potenciar, la tradicional Festa de la Rosa i l'acte que centra la meua reflexió de hui, el concert que TOCS, la Tradicional Orquestra de Castelló, va oferir-nos la vesprada-nit d'ahir diumenge.

Un espectacle anunciat com un recorregut pels ritmes, melodies i cançons de la nostra terra però amb so de funk, jazz, swing, cha,cha,cha o bossa nova. Un espectacle que volia, des del respecte a l'essència de la tradició arribar més enllà actualitzant els més coneguts ritmes, la música més popular castellonenca, als aires del segle XXI.

No era un experiment nou, l'orquestra TOCS, amb 34 músics i al seu capdavant el mestre Juanjo Carratalà, ja havia fet alguna cosa semblant, a les Galanies d'anys enrera i també en algun Magdalena Vítol, tot i que no de tanta envergadura.

No havia de ser un concert tradicional, calia buscar un fil conductor i fer tot un espectacle, a més a més havia de servir per homenatjar al grup tradicional rondaller més conegut de Castelló, “Els llauradors”, amb un record especial per dos dels seus components ja morts, Miquel Soler i Jovi Martí, així que amb la col·laboració de Xarxa Teatre, del ballet llum d'Orient, dels Cabuts de la Colla del Rei Barbut i algunes parelles de ball, es va pensar en un espectacular muntatge on la llum, la música i les imatges, projectades sobre una gran pantalla de leds, conformarien un tot al voltant d'una història el fil conductor de la qual seria la mitologia castellonenca i el Tombatossals.

Un poc abans de la vuit de la vesprada allí vaig acudir com altres molts castellonencs. La plaça donava goig, un gran escenari ocupava el fons de la mateixa, embolcallat per la façana del noble edifici municipal. La resposta del públic sense ser excessiva, la plaça no va arribar a omplir-se, feia que no restaren moltes cadires buides.

L'espectacle no va començar a l'hora anunciada, però va tenir una continuïtat que la gent vam agrair, ara bé, la sonoritat va ser excessiva, la música no sonava massa be degut a la gran quantitat de wats que se li van aplicar, jo mateix i la gent que hi tenia al meu costat vam pensar que l'orquestra hagués sonat molt millor “a pèl” o amb menys volum sonor.

Tampoc el joc de llums que giravoltaven l'escenari, la plaça i fins i tot incidien en algunes ocasions sobre els espectadors va estar encertat, arribant en moments puntuals a ser fins i tot molestos. Independentment que els arranjaments musicals podien agradar més o menys, contra gustos no hi ha res escrit, l'espectacle va resultar poc lluïdor perquè el fil conductor, la conversa entre Cagueme i Tombatossals no va estar a l'alçada del que s'anava veient a l'escenari.

Pense que si s'hagués ficat un presentador/a, que abans de cada peça l'haguera explicada o si hi hagués hagut un programa de l'acte repartit entre els assistents, el resultat hagués estat més digne, de la mateixa manera que, no va agradar-me gens ni mica el moment en què va entonar-se la Salve a la Verge del Lledó ni la coreografia que va acompanyar-la amb una ballarina amb un càntir que “res hi pintava”, com tampoc que justament aquesta Salve fora dedicada a recordar la figura del guitarrista castellonenc Babiloni, mort aquesta mateixa setmana, quan el seu haguera estat una composició de guitarra.

Va semblar, vist des del públic, que tot ho ficàvem al mateix sac, música de galania, música creada pel Vitol, Pregó, Salve, marxa dels Moros d'Alqueria, bolero, jota, ball de nanos, dedicatòria a Babiloni, homenatge als Llauradors..., condensat en hora i mitja d'espectacle que, per moments em recordava la Pèrgola o el Palau de la Festa a les presentacions gaiateres....

Llàstima perquè a la fi va resultar fins i tot una mica grollesc i de poca categoria, un espectacle en el que la llum, el so i la música haguera pogut tenir una gran qualitat i del que és de justícia destacar l'actuació de la Rondalla Primer de Maig, amb un remix dels llauradors que, també amb menys decibels, de segur haguera sonat molt millor encara.

Ni la plaça va arribar a omplir-se de gom a gom, com ho fa en el Vítol i en altres ocasions, ni tampoc tota la gent assistent va aguantar fins el final. No vaig veure per cap lloc allò que es pretenia que “Castelló vibrara i renovara els seus vots de fidelitat als orígens”, per mi, un espectacle digne, però no va ser ni molt menys, el concert de l'any.