Concretament l'11 de març de
1790, va ser inaugurada la nova séquia major de Castelló. L'acte es va realitzar,
narren les cròniques, amb tota solemnitat, al partidor nou en presència del
marqués de Carroz, jutge especial comissionat per l'Audiència dels Ajuntaments
de la capital i d'Almassora d'acord amb les ordres del rei Carles IV que va
haver d'intercedir davant el litigi entre les dues poblacions.
A Castelló aquella
inauguració va fer-se amb gran goig, amb festa gran, amb un vol de general de
campanes, músiques i il·luminacions especials i, l'endemà, avui es compleixen
229 anys, va ser un dia especial amb missa i Te-Deum en acció de gràcies amb
assistència de l'ajuntament, les quatre comunitats religioses que a la ciutat
hi havien i els diferents gremis.
I és que el recorregut de la
séquia Major, d'origen islàmic i per tant anterior a la fundació de la capital,
posseeix una història realment curiosa. És ben sabut que la séquia naix de
l'assud d'Almassora que agafa part de l'aigua del riu Millars i la distribueix
pel reg dels dos termes mitjançant un partidor, inici de les dues séquies
majors, la d'Almassora i la de Castelló.
Aquest primer partidor, ara
inutilitzat, anava a cel obert i les dues séquies estaven descobertes, de
manera que la de Castelló, que bordejava la muralla d'Almassora, en moltes
ocasions portava les aigües brutes, ja que els almassorins rentaven en ella tot
el que necessitaven. Com l'aigua que arribava a Castelló a més a més de per
regar era també emprada com aigua de boca, el fet d'estar brutes provocava
queixes contínues, que van arribar fins i tot a la cort reial.
Carles III va autoritzar la
construcció d'un nou partidor i una construcció subterrània que creuant el
terme d'Almassora isquera a cel obert ja en terres de Castelló. El 1787 van
iniciar-se les obres del llarg túnel, amb un nou partidor, la Casa de les
Reixes i la separació definitiva de les aigües. Una conducció d'una longitud de
quasi 2 quilòmetres, que circula per davall de l'actual carrer de boqueres fins
a l'aqüeducte "del barranquet" ja al terme de Castelló, amb una
amplària de 2 metres i més de 2 de profunditat.
Resulta curiós el nom del
carrer de boqueres, ja que fa referència justament a la séquia essent aquelles,
les boqueres, els respiradors de la pròpia séquia, uns forats amb trapa que a
més a més permetien en cas de necessitat l'accés al túnel.
A partir del barranquet
entren les aigües al terme de Castelló, essent la partida de Fadrell la primera
a rebre-les. La séquia major regava Fadrell de dalt i traient un braç, la
séquia d'Almalafa, que regava Fadrell d'enmig i de baix.
La séquia continuava
descoberta creuant els grups de Santa Teresa i Roquetes i creuant Castelló des
de la partida de Censal, l'avinguda de Casalduch, fins al riu sec, passant per
Governador i Caputxins, totalment descoberta fins als anys 70 del segle passat,
quan la Confederació Hidrogràfica del Xuquer va donar diners per fer un caixer
nou i cobrir el tram urbà de la séquia, tot i que des dels inicis del segle XX
la séquia ja estava mig tapada a trams.
No va ser fins al 2002 quan
definitivament la séquia "va abandonar" el pas per la ciutat. Més de
600 milions de pessetes van fer falta per modificar el canal de reg medieval
que creuava el subsòl del centre, tot per evitar pèrdues d'aigua i filtracions
que produïen humitats en soterranis i edificis de l'est de la ciutat. Un nou
llit va traçar-se i ara discorre paral·lel a la ronda est. Records d'un passat, més o menys lluny`que cal no oblidar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada