30 anys...

Un gremi és una agrupació de persones que realitzen el mateix ofici. S'ha de distingir entre els gremis històrics, típics de l'organització dels oficis manuals a l'edat mitjana i els gremis moderns. En l'actualitat, es diuen gremis a les associacions que agrupen empresaris o industrials d'un mateix ram que tenen capacitat per a establir concerts amb l'administració.

En l'edat mitjana i a principis de l'Edat Moderna eren els reis qui concedien grans privilegis a les associacions d'artesans, en part, per a contrarestar el poder dels nobles. Va ser en aquell moment quan les associacions d'artesans, els gremis, estructurats en mestres, oficials i aprenents, van adquirir llavors gran importància.

Tenien una finalitat econòmica, d'auxili entre els socis i de defensa dels seus interessos enfront dels abusos de l'administració i dels senyors. Comptaven amb representació en els Consells de la vila i en les Corts i tenien una vinculació religiosa, de manera que cada gremi tenia un sant protector al qual honraven en capelles o ermites. Molts d'aquests artesans, a més d'exercir una funció imprescindible per al desenvolupament de la ciutat, feien el seu treball amb un elevat mèrit artístic.

El progrés de la indústria de la mà dels avenços tècnics i les idees econòmiques imperants a principis del segle XIX van suposar la fi de les institucions gremials, de tanta tradició a Castelló. Desapareguts els gremis, els treballadors es van organitzar en associacions obreres i sindicats per a defensar els seus drets.

Hui, i aprofitant que és la vespra de Sant Josep, voldria recordar l'antic gremi de fusters. La fusta sempre ha estat present i ha estat, per molts segles, element important en la construcció, en encofrats o bigues, en els carros i en les eines que s'empraven en el camp aixades o pics, en els estris de mesurament o domèstics, o portes, finestres, contrafinestres i baranes d'escales.

Un antic gremi que evolucionant amb el pas dels anys, el 1979 va transformar-se en "Associació Provincial d'Empresaris de la fusta, afins i derivats" i que després de la cessió per part de l'ajuntament el 1988 de l'ermita de Sant Josep de Censal va iniciar la seua restauració, reprenent la seua festa el 19 de març del 1991, tot just demà farà 30 anys.

L'ermita de Sant Josep, construïda en l´horta castellonenca, al costat del vell Caminàs, és també coneguda com a Sant Josep de l'Olivera. La seua construcció va iniciar-se el 1685, en un acte simbòlic del qual deixà testimoni escrit Josep Llorens de Clavell, i inaugurar-se el 25 de juny del 1689, amb assistència dels Jurats, clericat de Santa Maria i del Bisbe Andrés Caperó.

Amb el pas dels anys, va caure en l'oblit i abandonament, sofrint el saqueig i desapareixent per robatori la ceràmica barroca del presbiteri i els sòcols ceràmics que adornaven la cuina de la casa dels ermitans, adjacent a l'església, aconseguint-se "salvar" dos medallons de pintura mural amb els temes del Naixement de Jesús i la Fugida a Egipte, i un rentamans de pedra localitzat a la sagristia.

De la restauració a càrrec "dels fusters" cal deixar constància la porta d'accés i el manteniment de la tipologia pròpia de les antigues construccions rurals populars de l'horta castellonenca dels segles XVII i XVIII.

I de la recuperació de la festivitat, de la que com recordem demà es compliran 30 anys, cal recordar que la cerimònia religiosa solemne va ser oficiada pel rector de la parròquia de l'Esperança, mossén José Antonio Gaya, intervenint en la part musical el grup Maig, presidint l'acte en nom i representació de l'alcalde, l'aleshores regidor delegat d'ermites, el senyor Clemente Agost acompanyat pel president de l'associació el senyor Aurelio Medall a qui feien costat tot l'equip directiu.

Com a curiositat cal recordar que la imatge del Sant pròpia del gremi, que presideix l'altar, va ser custodiada per molts anys, fins que va poder ocupar el lloc preeminent a l'ermita, per la senyora Vicenta Manteca, mare del conegut fuster del carrer de l'Alcora, Manolo Díaz Manteca.

Com el dia va acompanyar, no cal dir que l'acte, que també va comptar amb una gran concurrència de públic, va acabar com solen acabar aquest tipus de festes, amb un porrat popular i un dinar de germanor.

Una altra maltractada ermita que, gràcies "als fusters", va ser recuperada, i una altra festa que va unir-se a les més que volgudes festivitats populars fa ja trenta anys. Tempus fugit...