De Sant Joan a Sant Pere adéu primavera...

Arribem a la darrera setmana de juny, oficialment ja és estiu. Juny a Castelló és temps de fruita, el mes dels albercocs, de les cireres i de les peres, anomenades de Sant Joan o de Sant Pere, per allò que la seua maduració òptima esdevé tot just en aquests darrers 10 dies del mes, entre les dues grans festes, entre Sant Joan, el més jove dels dotze apòstols, el passat dilluns i Sant Pere, el primer Cap del Cristianisme, el dissabte vinent.

Són dies de calor en què la temperatura va enfilant-se de manera lenta però progressiva, són dies habituals, sense sorpreses al nostre terme municipal, sol a dojo i calor, és el que toca, hem dit adéu a la primavera.

I quan fa calor el que apeteix és beure fresc i menjar fruita, els horts desprenen la seua màxima esplendor, la fruita arriba en tota la seua esplendor i de tots els colors, albercocs, cireres i peres conformen el pòdium en aquesta darrera setmana del mes.

El nom albercoc és una evolució del vocable àrab El-Barquq; precisament els àrabs són els que en van estendre el cultiu pel litoral mediterrani. Destaca per la seua polpa dolça i perfumada, per la seva dolçor exquisida i la seua fragància, és un aliment aperitiu, refrescant i nutritiu, una de les fruites més riques en vitamina A.

Jo tinc la sort de tenir-ne al meu abast a l'alqueria i sempre seguisc el mateix ritual per a degustar-lo; l'òbric en dues meitats, li lleve l'os, elegisc la part més clareta primer, perquè sol ser la menys dolça, i deixe per al final la meitat que es veu més rogeta, ja que sol ser la que està més maura i té eixe sabor únic que m'encanta.

I si la producció és excessiva, aleshores faré orellanes o orellons, albercocs secs al sol per tal d'aprofitar al màxim les seues qualitats nutricionals i que conserven el seu sabor original després de l'assecatge, bons en ser aquesta la fruita seca menys dolça de totes les que poden assecar-se.

Sabíeu que van ser els gitanos una de les cultures que va retre tribut al cirerer i la cirera? De la cirera se'n diu que és la fruita de pinyol més exclusiva, en ser un producte de color intens i uniforme, amb un paladar i una quantitat de sucre extraordinaris; la cirera és la perla vermella, la joia de la corona de les fruites del juny. A la seua gran riquesa nutritiva s'uneix el seu reduït valor calòric, amb més d'un 80% d'aigua, un elevat contingut en potassi i nul en sodi i en greixos. I una curiositat: us heu adonat que cirerers no hi ha gaire al terme de Castelló? Busqueu-les del baix Maestrat o del Palància, cada fruita vol el seu terreny...

De polpa blanca i cruixent, xicotetes, aromàtiques, antigues, sucoses, dolces, lleugerament àcides, d´un color groc encés, que són?, les peres de Sant Joan, les més primerenques, un regal d'entre Sant Joan i Sant Pere. La perera de Sant Joan va molt bé a Castelló perquè és molt productiva. Cada any, tan si plou molt com si no cau ni una gota en molts mesos, produeix una gran collita. És un arbre molt rústic, resistent, agraït i generós, que pràcticament no necessita res per a anar bé. Encara no n'he collit cap, fa poc que va plantar-se la perera, però temps al temps...

Però no tot han de ser satisfaccions, l'arribada de la calor i la maduració de les fruites porta associat el problema del retorn anual de la maleïda "ceratitis capiltata", insecte conegut popularment com a "mosca de la fruita" o mosca del mediterrani, que tot i ser originària de l'Àfrica als països de la mediterrània és on la seua incidència s'ha fet més patent, i que dipositant els seus ous sota la pell dels fruits produeixen larves que arriben a destruir la polpa, allò que al meu raval s'anomena "avivar-se".

Ai senyor, i pensar que per a viure amb satisfaccions materials no necessitem grans béns. Benvingut estiu!