Encara resta molta feina a fer.

 

Una de les característiques de les locutores i locutors que treballen a "À punt" canal de televisió valencià, successor de l'Ens Ràdio Televisió Valenciana, que tot just acaba de complir un any d'emissió, és l'ús del valencià com a llengua de comunicació bàsica.

En aquests dies com la ciutat d'Alacant està vivint la seua festa major anual, les Fogueres, i tal com passa també a València i Castelló en Falles i en Magdalena respectivament, la televisió valenciana està dedicant molts moments a la difusió d'aquells actes més significatius, emblemàtics o populars, "les fogueres com mai les has vistes", destacant entre ells la transmissió en directe des del passat dissabte 15 i com apertura de l'informatiu de migdia coordinat per Rosa Romero "À punt NTC", el concurs de mascletades que, a les 14 hores es dispara a la plaça dels Estels.

Ahir dimecres i només uns minuts abans d'iniciar-se la disparada, la periodista desplaçada per cobrir l'acte, Montse Català, va entrevistar al gerent de la pirotècnia del Mediterraneo, el senyor Antonio Garcia, perquè contara com anava a ser l'espectacle que anava a disparar-se tot seguit; a continuació va ser el torn de la recentment nomenada vicealcaldessa d'Alacant, portaveu del govern i regidora de turisme la senyora Mari Carmen Sánchez qui va relatar i reviure enfront dels micròfons la seua trajectòria festera i política, per acabar amb una entrevista a la bellesa del foc infantil Noèlia Vinal on explicava l'emoció per veure enllestida la seua foguera oficial.

Va cridar-me i molt l'atenció que, totes i cadascuna de les preguntes que la periodista feia als diferents protagonistes en un correcte valencià, foren contestades per tots els entrevistats, des del pirotècnic a la bellea infantil, passant per la regidora, en castellà, la qual cosa em va dur a pensar que, en la normalització de la llengua valenciana, oficial al nostre territori, encara falta allà al sud, molt per fer.

Allò de "encara que no m'escoltes, o que fins i tot arribes a oblidar-me, no m'importa", allò del "sempre teua, tots a una veu" que, per cert, tots els dies tanca el directe com a patrocini de la transmissió, malgrat tots els esforços dels darrers anys fets des de la Conselleria d'Educació, està molt lluny d'aconseguir-se a Alacant.

Han passat ja molts anys d'aquell temps en què al nostre País molts pares van intentar impedir que els seus fills parlaren com ells, perquè consideraven que no arribarien enlloc amb el valencià, però també han passat molts cursos des d'aquell desembre de 1983 en què va aprovar-se la llei d'ús i com a conseqüència la incorporació del seu ensenyament als programes oficials, de manera que s'hauria d'haver aconseguit ja, sobretot en els anomenats territoris de predomini lingüístic valencià, com és el cas d'Alacant ciutat, que malgrat no ser en algun cas la llengua materna, sent preguntat en valencià la contestació fora també en aquesta llengua, però no, malauradament en moltes ocasions, també en aquesta, no és així, i tot i el deure de conèixer la llengua no s'ha arribat encara a la normalització en el seu ús.

Vivim en una realitat lingüística on encara, per molts, el valencià és considerat una llengua de segona, símptoma d'endarreriment o de "aldeanisme", concepció que està molt arrelada al País Valencià a escala d'inconscient col·lectiu. Ahir, va tornar-se a demostrar que a Alacant, queda molta feina per fer per arribar a una normalitat.

Sense llengua no hi ha cultura. Si és la llengua la que l'articula, la que li dóna forma, a Alacant, senzillament, el valencià ahir al dinar passejava invisibilitat, la seua presència era de tot, menys evident. Encara resta molta feina a fer, és el País que tenim.