Delicatessen tradicional: llesquetes amb ou.

Aliment fi i exquisit, menjar selecte, producte de qualitat, per molts anys van ser el gust del poble, producte d'una cuina de subsistència generosa, molt generosa en temps d'escassesa.

Fàcils de preparar juntament amb el plat de cullera, les reparadores sopes de pa o d'all, de sabor intens, per molts anys van donar al pa nostre de cada dia, el protagonisme en els dies de fred, les unes, les sopes i de festa, les altres, les llesquetes.

Llesquetes, diminutiu de la paraula llesca, d'origen preromà, fent referencia a una porció prima de pa tallada de banda a banda. La locució "llesca d'ou", així, actuant com un sol mot, no té el seu significat com a suma dels dos elements, no es tracta de mesclar pa i ou, si més no dóna un nou concepte, que segurament va nàixer per aprofitar el pa dur, per fer-lo més mengívol en aquells temps en què res es llançava i tot s'aprofitava.

Nascudes possiblement en un convent de monges, allà pel segle XV, per omplir l'estómac i alleujar el dejuni de carn imposat en època quaresmal, prompte van convertir-se en el postre, en la delicatessen, més preuada en temps de Setmana Santa, i per extensió, van prendre també protagonisme a les festes del Nadal, i escampant-se després a tot l'any.

La llet, els ous i la canella són ele elements principals que arrebossant la llesca del pa el fan tou abans de fregir-la amb abundant oli i endolcir-la amb sucre o mel. Aquesta, podríem dir, és la recepta tradicional, però com tot evoluciona, hui en dia, podem trobar-nos llesquetes amb ou farcides o arrebossades amb xocolata o vi negre, per no parlar d'aquelles variacions més agosarades com són les de vermut, café, crema, iogurt, orxata, caramel·litzades, veganes,de baileys o amb tomata i sardina, de petit suisse o d'escabetx de gerd.

Tot i que no crida massa l'atenció que el seu origen fóra monacal, sí que resulta curiós que sent aquestes dates de la Setmana Santa unes de les més assenyalades de l'any litúrgic, dies de recolliment i abstinència, siguen l'arnadí, els bunyols, les mones i sobretot les llesquetes, els postres millors de la cuina tradicional valenciana.

I no tan sols aquest és un postre típic de la Setmana Santa valenciana i espanyola, existeixen també en altres països versions més o menys semblants, cas del "pain perdu" a França, les anomenades "rabanadas" a Portugal o les famoses "french toast" americanes, que amb diferències mantenen la mateixa idea, reutilitzar el pa dur, fent-lo humit i passant-lo per la paella, amb resultat d'un producte potent per assimilar l'energia necessària per a fer front a una jornada de treball o festa.

Concebudes per ser menjades al dia o com a màxim l'endemà, són l'antítesi de les conserves, i per molts anys va ser el postre més entranyable i integrat d'aquesta setmana que ara estem vivint, per ser un aliment del poble i relativament econòmic, tot i que hui les podem trobar a la carta de postres dels millors restaurants.

I és que la vida està plena de xicotets plaers, exquisideses que, de vegades, no gaudim amb el temps que mereixen. Descobrir alguns d'aquests regals pel paladar ens fa sucumbir als seus encants.

Temptadores, cruixents i saboroses, jo us convide a fer-ne cinc cèntims d'aquest aliment calorífic, que de segur us ajudarà a preparar el vostre cos per a passar aquests dies de festa d'una manera molt, molt dolça.