La panereta de sargir i apedaçar: altres temps.

Les dones sempre han treballat molt, massa quasi sempre, però el seu treball era, fins fa només uns pocs anys, a casa i més reproductiu que altra cosa. Quasi mai productiu, de diners, ni un cèntim. Elles eren les ames de sa casa, i també les criades, el metge, el servei de manteniment, d'intendència, de cuina, de tot, més encara que avui, de debò.

Amb tot, estalviaven molt. Molt més que avui. Vull recordar hui un costum molt lligat al dictat de la necessitat i que als nostres dies sembla del tot oblidat, el de sargir i apedaçar, perquè abans, qualsevol peça de roba, a més d'haver durat un bon grapat d'anys, s'heretava.

Jo per allò de no tenir germans, sempre anava d'estrena; a mesura que la roba se'm quedava menuda, aquella deixava d'emprar-se i era substituïda per altres peces sempre "noves de trinca". Però en aquelles famílies on hi havia dos, tres o més germans, els més menuts no arribaven a estrenar quasi mai res, perquè tot ho heretaven dels més grans, i els més grans de vegades dels cosins, o dels veïns, o del pare, o de qui fora, que també...

Ara ja ningú cus uns pantalons, amb un set o esparracats, fa anys que no sent dir m'han donat la volta als punys o m'han girat el coll de la camisa, com a molt reforçar un botó que està a punt de caure, però allò de canviar la cremallera que ja no tanca, encara que els pantalons estiguen de bon ús, en moltes cases ha passat a la història. Val més comprar-ne un de nou i tema solucionat!

Abans tot "tenia arreglo", només calia esperar que fera un dia de destorb i a casa es trobaven solucions quasi per tot, per això, per més d'un que açò llegiu, tal vegada la paraula sargir ni us sone. És un verb que designa l'acte de cosir una tela de manera que no es note. La paraula, com a tal, prové del llatí sarcire, que significa 'cosir' o 'reparar' i fa referència a la forma en què es cus el trencament d'una tela de manera que es dissimule en major grau possible la unió.

Fins i tot hi ha una tècnica anomenada sargit invisible, que consisteix a cosir la peça pel revés i amb el fil i l'agulla adequada, reconstituint la tela esquinçada de manera que face la impressió que la trama dels fils manté la seua uniformitat, és a dir refer amb l'agulla el teixit d'una roba foradada o esclarida, imitant l'original.

I és que abans les dones anant "a costura" aprenien entre altres coses a apedaçar culeres de pantalons, genolleres o la part dels colzes, per no parlar de la roba interior que també s'apedaçava sense cap problema.

Els calcetins, que solen trencar-se, bé pel taló, bé per la punta, i ara es llancen sense cap mirament, eren sargits sistemàticament, i d'una manera força curiosa: s'agafava un ou, que solia ser de fusta o de ceràmica, però que de vegades, més luxosament, podia ser també de marbre, i es deixava lliscar dins del calcetí. S'aplicava al lloc on es trobava el forat, punta o taló, i allà l'agulla començava el seu quefer, agafant fils menuts, pujant i baixant, anant i venint. De segur que alguns de vosaltres encara haureu trobat per algun calaix algun d'aquests ous i encara us estareu preguntant quina era la seua finalitat.

Aquestes feines les feien les dones de la casa, com també cosir i brodar o fer calça, normalment a la vesprada, quan ja s'havien acabat les altres feines diàries, vora la llar si era l'hivern, però preferiblement a la llum del dia, al balcó de casa, o a algun racó ben il·luminat, i si es podia fins i tot al carrer en rogle de veïnes, xerrant de tot i de tots.

Aquest cap de setmana rebuscant a dalt d'un armari he trobat una panereta, era aquella on es guardaven aquestes peces d'apedaçar, cosir o sargir i també l'ou. I de sobte els pensaments han volat: Hi haurà encara alguna fàbrica o artesà d'ous de fusta? Hi haurà algun lloc a Castelló on encara es fiquen pedaços? El temps passa de pressa, ens fem vells..