Pous "comunals" i errades "des-comunals"...

Aprofitant que és estiu, que la pandèmia ens deixa respirar una mica, que m'agrada caminar, descobrir i escorcollar, aquests dies he estat "patejant" la part nord-est del terme, aquella zona que compren majoritàriament les partides de "la Magdalena" i de "la Font de la reina", frontereres amb Benicàssim, la primera una de les partides més emblemàtiques, considerada tradicionalment "de secà" i la segona "de marjal".

Tot i que és un terreny més que conegut, sempre descobreixes noves coses, i hui, dia de la Verge del Carme, voldria parlar-vos d'uns elements que disseminats entre parcel·les agrícoles, en molts casos malauradament abandonades, es mostren a la vista dels caminants com a testimonis muts d'un passat ric i gloriós, veritables venes d'un territori que va ser i ara ja no és: els pous comunals i els camins o vials agrícoles.

D'acord amb les característiques climàtiques i edàfiques de la partida de la Magdalena, poc favorables al desenvolupament de cultius exigents com era el taronger, per molts anys va basar la seua economia agrària en els cultius de secà.

No obstant això en les dècades posteriors a la finalització de la guerra civil, es van desenvolupar grans transformacions en la partida, gràcies a l'aprofitament intensificat de les aigües subterrànies, elevades i distribuïdes per bonificar nous cultius, amb el consegüent increment de la superfície regada, convertint garrofers i ametlers en tarongerars, mutant el paisatge i donant-li rendibilitat a un espai agrari, fins a aquest moment poc atractiu.

Fer aflorar l'aigua suposava l'esforç de construcció de pous, de manera que en pocs anys, diferents societats comunals van crear-se per construir-los i explotar-los. L'electricitat o el gas-oil van ser els aliats i l'aigua va començar a brollar a la superfície. Com estem parlant d'una societat molt catòlica i religiosa, la majoria d'aquells pous van ser perforats "aclamant-se" a un sant o verge, i així les societats creades al seu entorn, en molts casos grups sindicals de colonització, institucions intermediaries entre els llauradors i l'estat, prenien el nom del protector/a. Exemples propers serien el "Pozo Virgen de Lidón" o aquell a qui hui per ser la festa del Carme vull portar al record el "Pozo Virgen del Carmen".

Un pou com tots els seus veïns, ara abandonat, que per molts anys va ser font de riquesa i que, per travessar èpoques de sequera o per sobreexplotació, per poder treure més i més aigua, per poder transformar més i més finques, va ser aprofundit en diferents ocasions, amb el resultat final de la intrusió marina, fent que l'aigua resultant fóra salobrenca i, malauaradament, gens aconsellable pel cultiu del taronger.

Si al fet de la salinització li afegim els baixos preus que any rere any s'obtenien de les produccions, que en molts casos no arribaven ni per cobrir les despeses, obtindrem com a conseqüència el resultat actual: abandonament a partir de finals del segle passat i tot el que portem d'aquest, del pou i de les terres que d'ell depenien.

I al voltant del pou de la Verge del Carme, uns camins que, abandonades les parcel·les, resten ara també poc transitats. I de tots ells un de curiós pel rètol que trobem en un dels seus encreuaments. I és que fa uns quants anys, l'ajuntament a través del Consell Agrari va posar en marxa un pla de retolació vertical dels camins rurals que no disposaven d'aquella o era deficient,amb actuacions molt lloables però també arribant al "nostre camí" i col·locant un rètol que diu: "Camí d'Orta".

Crida i molt l'atenció, fins i tot arriba a ferir la vista, la paraula "Orta" i és que consultat el diccionari normatiu valencià, el mot "orta" no apareix, ni tampoc amb la versió del castellà, de la RAE., deduint-se que estem enfront d'una gran errada, i el que és  més greu, que perviu amb la indiferència de tots, fent-se una altra vegada palesa la realitat castellonenca del meninfotisme valencià, la indiferència i la poca preocupació per fer les coses ben fetes.

Supose que igual que els pous, que sembla ja no interessen no ningú, també l'ajuntament considera que per aquell camí, tampoc passa ningú i no cal dedicar-li la més mínima atenció, ni tan sols per modificar l'errada, que dit siga de passada, supose tindrà relació amb la connexió entre el secà i l'horta, amb "h". De ser així el rètol hauria de dir: "Camí d'Horta". Errada descomunal.

Temps passats i temps actuals, història d'un part del terme, que va ser i ara ja no és, que en lenta agonia, clama per tenir un aprofitament digne, un futur més esperançador. Caldrà tornar-se a encomanar a sant i verges? Si cal ho farem, tot siga pel terme!, de moment que la del Carme protegisca els mariners i pescadors del Grau, que també bona falta els fa!