"Tard o d'hora, tot té solució menys morir-se"

Avui és el dia. Aquesta nit, en poc menys de dues hores, tot un poble, el nostre, Castelló, amb més de 14.000 veïns al seu capdavant, passarem, passaran, de l'esperança a l'alegria o la desil·lusió, i tot per un joc comunitari, el del futbol, que pot portar al principal club de la ciutat, aquell que porta el nom del nostre poble, a assolir una fita per la qual porta "lluitant" des de fa ja un bon grapat d'anys, el fet de passar a formar part del segon esglaó de l'elit professional, el desitjat ascens a la segona divisió..

Des de fa ja unes setmanes i a mesura que s'acostava el dia, la premsa i la resta de mitjans de comunicació locals i també autonòmics, no han parat d'encoratjar i fer créixer la il·lusió de governants, directius, aficionats i veïns, amb la forta creença que, malgrat haver-hi d'enfrontar-se a un fort rival, la gesta pot ser aconseguida.

No sóc jo gens "futbolero", però estime i estic orgullós del meu poble i de tot el que l'envolta, també del futbol, per això me n'alegre i me n'orgulleix, veure tantes manifestacions de suport "a l'equip", i com, tot i els inconvenients que aquest "play-off" comporta per les circumstàncies del coronavirus, la societat castellonenca, a nivell col·lectiu, començant per a Diputació i el mateix Ajuntament i passant per la Federació de Penyes, Associacions o establiments de tota classe, i en l'àmbit particular, a través de les terrasses i balcons, vol majoritàriament a través de pancartes i banderoles, manifestar l'adhesió i esperança en l'equip.

I és que l'afició castellonenca i l'estima "pels seus colors", ha estat catalogada pels analistes més entesos en allò d'aquest esport de masses, com una afició "de primera", ja que no només en les darreres temporades, han estat més de 12.000 els castellonencs que acèrrims, setmana rere setmana, amb fred, calor, pluja, vent no han dubtat en acudir a l'estadi a animar el seu equip, constituint un cas exemplar dins la categoria, inclús superant assistències d'aficions d'equips de la lliga superior, i fins i tot si més no, ara, quan encara no se sap ni en quina categoria jugarà l'equip la temporada vinent, i ni tan sols si aquella començarà i es desenvoluparà "amb plena normalitat", han estat ja més de 14.000 les persones que han manifestat el seu suport, traent-se el corresponent abonament anual.

És veritat que estem parlant només d'un joc, que la piloteta és molt capritxosa, que jugar-se-ho tot a un partit és com una loteria, que no sempre guanya qui millor ho fa o qui més s'ho mereix, que influeixen en el resultat final moltes i variades circumstàncies, que de segur hi haurà jugades polèmiques, que algú s'enfadarà més del normal, amb raó o sense, però tot això forma part del joc, d'allò que els entesos anomenen pomposament "l'essència del futbol".

Siga com siga, serem molts els que aquesta nit, per la televisió a casa, en algun bar o en alguna pantalla gegant després de tot un dia d'animació i festa, o a través de la ràdio, seguirem en directe el partit, fent força i sentint com mai uns colors, els de la ciutat, malgrat no poder transmetre en el camp tot aquest alé als jugadors ni haver pogut acomiadar-los abans d'iniciar el desplaçament a terres andaluses.

Dos equips històrics lluitant per un objectiu, dues ciutats il·lusionades, Logronyo i Castelló, i només un assolirà el triomf. El joc i la sort es decantaran a una banda o l'altra, tant de bo siga "a la nostra", però siga quin siga el resultat, la vida continuarà i com diuen al meu raval "tard o d'hora, tot té solució menys morir-se".

En acabar el partit tot serà diferent. L'alegria en cas de produir-se haurà de ser continguda, sense excessos, amb celebracions prudents, amb seny, guardant les distàncies..., i si en el pitjor dels casos, el triomf es decanta envers l'altre costat, cal també manifestar maduresa, pensant que no tot està perdut, que encara hi ha més oportunitats, que la batalla s'ha perdut però no la guerra. Demà, serà un altre dia, tornarà a eixir el sol, i serà diferent. Ho aconseguirem, pam, pam, orellut!