La corona que va volatilitzar-se...

Fins a dotze són les accepcions que trobem al nostre diccionari si busquem la paraula "corona", relacionades amb la història, l'economia, la botànica, la literatura o la numismàtica, des d'aquella que fa referència a una antologia de poemes, fins a la sobirania o poder reial, passant per cercle de llum, unitat monetària, figura plana entre dues circumferències o aquella en la qual jo voldria centrar hui el meu comentari: "Ornament en forma de cercle fet de flors, de fullatge, de metall adornat de florons, de pedres precioses, etc., que se cenyeix al cap com a símbol de dignitat sobirana o nobiliària".

I en concret voldria centrar-me en un fet del qual tot just hui és l'aniversari, un fet ocorregut la vesprada del dimarts 22 de gener del 1924 a la plaça de bous de Castelló i que res té a veure amb el món del bou, dels toreros i de les corregudes, però que va significar un moment clau en la història del nostre estimat poble.

Cal dir que parlem d'un acte molt lligat al que tindrà lloc uns mesos després, una de les formes més solemnes i peculiars –a més d'extraordinària i excepcional– del culte a la Verge, subratllant la devoció per l'advocació de la patrona de la ciutat, la coronació canònica com a reconeixement de l'arrelament de la devoció popular de tots els castellonencs, a la Verge del Lledó.

Naturalment per coronar la Verge feia falta una corona, i aquesta va fer-se per donatius populars, no de diners, sinó de joies d'or, polseres, arracades, collars, anells, cadenes i altres peces que, després de classificades i desmuntades calia fondre.

Doncs bé, tal dia com hui fa 100 anys, i a partir de les dues de la vesprada, va obrir-se la porta de servei de la plaça de bous perquè el públic presenciara i fora testimoni directe de la fundició de totes aquelles joies. L'operació va iniciar-se amb puntualitat torera a les tres de la vesprada i va durar al voltant d'unes dues hores, fent-se al mateix "ruedo", en la part recaient a l'eixida de les quadrilles, mentre el públic omplia les graderies de la part del sol.

La fundició va ser dirigida pel que després seria l'encarregat de crear la nova corona, el famós argenter Rafael Moliner, una joia d'aproximadament 2,5 quilos de pes amb incrustacions de diamants, maragdes, brillants i perles, i que va estar exposada a l'aparador de la joieria en els Quatre Cantons.

D'estil modern, de forma imperial, amb una alçada de 16 centímetres estava rematada per un limbe de 35 centímetres amb 14 estrelles, amb un valor intrínsec de 100.000 pessetes de l'època i que el dia de la coronació, el cardenal de Tarragona monsenyor Vidal i Barraquer va rebre de mans de l'alcalde el senyor Cazador, moments abans de cenyir-la a la imatge.

Una corona tan preciosa i preuada que arribada la guerra civil, va desaparéixer, circulant dues versions sobre aquesta.

D'una banda, es conta que un sequaç del ministre Indalecio Prieto, abans de marxar a l'exili, assabentat que la joia, per salvaguardar-la del saqueig l'ermitori, estava dipositada a la caixa forta del "Monte de Pietat", se la va emportar del banc a punta de pistola, ordenant que el joier la desmuntés, i, més tard, la va embarcar amb la resta de l'or espanyol, la finalitat del qual era l'auxili dels republicans a les Amèriques. Allí, barrejada amb el tresor, se li va perdre la pista.

Circula també una versió diferent dels fets. Pel que sembla, el pneumòleg, senyor Peris va fugir a Marsella a la tardor del 36, i allà va saber pel senyor Emilio Flecher que aquest exportador de taronges hauria venut, exercint funcions d'intermediari per a l'Ajuntament de Castelló del Front Popular, la joia mariana

Siga d'una manera o de l'altra, o tal vegada d'una tercera, que circula dient que la corona no ha sortit mai del territori espanyol i que, a hores d'ara encara es troba amagada al Banc d'Espanya, la veritat és que la corona de la Verge es va volatilitzar i, tot i haver passat ja cent anys, mai va tornar-se a saber res d'ella.