Missa en valencià

El papa Joan XXIII va convocar el Concili Vaticà II l'any 1959 i va obrir la primera sessió el 1962. Però va morir l'any següent. Va ser el seu successor, Pau VI, que va culminar, fins a l'any 1965, les tres sessions conciliars d'un esdeveniment que va transformar completament l'Església catòlica.

Una de les vies de canvi va ser l'acostament al poble, a les necessitats i els costums de la societat més propera a l'Església, criteri del qual s'haurien de derivar múltiples transformacions, de gens d'importància doctrinal però de gran transcendència formal.

De la mà sobretot d'una generació de sacerdots joves, la societat va veure com la música popular s'introduïa als temples, el gir de l'oficiant de la Missa cap al poble i, l'any 1966, l'autorització del clergyman, la desaparició de la tonsura o corona que els religiosos es feien afaitar, i l'abandó del llatí en la celebració de l'Eucaristia, incorporant les llengües universals dels pobles. Al nostre territori el castellà i el valencià.

És veritat que el territori valencià es va avançar a altres pobles en tenir un text de la missa en llengua pròpia, una traducció del llatí, obra del primer professor de la càtedra de Teologia de la Seu de València, Guillem Anglé, datada al voltant de 1360 i que, conservada als arxius de la Catedral, incorporava el cànon, des del prefaci fins al Pare Nostre i les formes de consagració, però no el cos en si de la missa, del qual no existia cap versió perquè no estava autoritzada per l'església fins aquell moment.

El fet d'introduir el valencià en les celebracions eucarístiques va costar molt, fins i tot aquell 1966 l'aleshores arquebisbe de València, Marcel·lí Olaechea va escriure una carta pastoral, "Llengua llatina, llengües vernacles i litúrgia", en què defensava que la llengua de la diòcesi de València era el castellà i no el valencià. Encara avui, 58 anys després, els bisbes valencians continuen defensant i usant el castellà majoritàriament, tenint-la com a llengua en què els cristians valencians ens hem de dirigir a Déu, en detriment del valencià, llengua del poble.

I si hui pose sobre la taula aquest fet és perquè tal dia com hui, un 16 de gener de 1966, diumenge, per primera vegada a l'antiga capella de la casa de beneficència, des de l'agost de 1964 parròquia de Sant Vicent Ferrer, va celebrar-se la primera missa en valencià a la nostra ciutat.

Han transcorregut 58 anys, i tot i que fa pocs mesos, el nostre bisbe actual, monsenyor Casimiro López, com a cristians de la diòcesi ens animava a participar en el Sínode dels bisbes, per ser un moment de renovació profunda, d'escolta de l'Esperit, i per cercar junts el bé de l'Església, tot dient que els bisbes necessitaven escolar la veu dels fidels, no hauria estat de més que el prelat escoltara més la veu d'aquells que li hem estat demanant, des que va arribar a la diòcesi, que la nostra llengua siga més present a l'Església.

Després de quasi seixanta anys transcorreguts del llançament de les orientacions del Vaticà II, i malgrat que de totes les novetats d'aquell Concili cap no va ser més espectacular que la traducció de la litúrgia i dels ritus de l'Església del llatí original a les llengües vernacles modernes, assistir a una missa en valencià, tot i que es considera normal, resulta quasi una odissea impossible de complir a una ciutat com la nostra en què en són moltes les misses que se celebren al llarg de cada diumenge a les diferents esglésies.

Estic fermament convençut que Déu parla tots els idiomes, però en prefereix un, el llenguatge senzill del poble, i a Castelló, aquest és també el valencià.

Poder viure la missa en la mateixa llengua materna ens dóna als fidels la possibilitat d'una participació més gran que en una llengua, el castellà, que, tot i ser també nostra, sempre serà autoimposada. El meu desig en aquest aniversari és veure, algun dia no llunyà, normalitzat que puguem lloar Déu amb els propis llavis i en la mateixa llengua. Faig volts perquè així siga.