La xulla i el cordonet... proximitat o llunyania?

Tot i que només estem separats per a penes huit quilòmetres, serà per estar en comarques diferents d'una mateixa Plana o per tenir un riu que ens separa, Castelló i Vila Real, dues ciutats actives i emergents, em dóna la sensació que, mai o en molt poques ocasions, els veïns d'una i de l'altra hem tingut i tenim allò que en anglés s'anomena "feeling", sensacions i sentiments positius, vincles afectius, connexions, afinitats.

No vull dir que ens portem com el gos i el gat, que mai es posen d'acord, no vull dir que mantinguem conflictes per qualsevol motiu, però pel que respecta als costums i tradicions, tinc la sensació, i puc estar errat, que la gent de Castelló, coneixem i vivim molt poc, les del poble veí. Clar, algú estarà pensant que tot ve per la rivalitat del futbol, per allò "d'ells en primera i nosaltres no". Però no, no vull referir-me en aquesta ocasió a aquella realitat, que si voleu serà només rivalitat.

Vull centrar-me en un altre aspecte, el festiu. Vila Real és un poble molt fester, amb dues grans celebracions anuals, per honorar els seus patrons, les de Sant Pasqual al mes de maig, i les de la Mare de Déu de Gràcia al setembre, i com també passa a Castelló a la Magdalena o a les festes de Lledó, Vila Real canvia la seua fisonomia diària en les seues setmanes festeres; a més a més dels actes comuns a qualsevol festivitat, desfilades, processons, ofrena de flors, revetlles o competicions esportives, afig uns elements diferents, el bou per la vila o embolat, "la xulla" i "el cordonet" del sant. Amb el vostre permís deixaré de banda els bous, que a mi només m'agraden a la cassola, per centrar-me en les dues altres manifestacions que em resulten del tot curioses.

D'entrada i malgrat haver estat declarada festa d'interés turístic provincial, crec que si preguntàrem als veïns de Castelló si coneixen "la xulla" de Vila Real molt em tem que en serien molts qui no sabrien a què ens estem referint.

I és que la història de "la xulla" a les festes patronals de Vila Real, tot i tenir un origen que es remunta al segle XIV, com a celebració d'un dinar de germanor en festes, com espai per sociabilitzar el veïnat en què el cabrit i pollastre eren les viandes "dels rics", mentre que el corder "era dels pobres", guisat majoritàriament al forn en cassola de fang, ha evolucionat com a sopar de carrer en festes, institucionalitzant-se el 1979 com acte fester, en el que els trossos de corder torrats a les brases de les fogueres fetes al carrer la vesprada-nit del dilluns, majoritàriament "xulles", comparteixen protagonisme amb les llonganisses, botifarres, xoriços, careta de porc i altres elements "de barbacoa".

Un costum, aquest de la xulla, un acte i moment de la festa, que ens recorda a la que sol fer-se per sant Antoni, en molts llocs i pobles de l'interior, però que ara al maig i després al setembre, per allò de la calor, sembla  a la gent de Castelló una mica fora de lloc...

També una tradició de les festes de Sant Pasqual, que s'escampa al llarg de tot l'any popularitzant-se entre el veïnat del poble i que tampoc és massa conegut a Castelló és l'anomenat cordonet de Sant Pasqual, xicotets cordons de fil o llana de diversos colors que confeccionats per les monges clarisses del convent de Sant, representen el cordó de l'hàbit franciscà que vesteix l'ordre a la qual pertanyia el patró de la ciutat.

Els xicotets cordons, que es col·loquen habitualment a la manera de polseres, amb un origen evidentment religiós no massa llunyà en el temps, en la primera meitat de segle XX, s'han popularitzat més enllà de l'àmbit espiritual, escampant-se com a "senyal del poble" entre el jovent, arribant a traspassar les fronteres locals.

Però, vet per on, no som tampoc la gent de la ciutat de Castelló massa aficionats a aquell, donant-se el cas de trobar-se persones amb els cordonets de Sant Pasqual lluny del poble i, ací, al poble del costat no fer-li massa cas.

I no és qüestió de rivalitats, o sí? Tampoc de modernitat o conservadorisme, ni d'un èxit actual efímer o recuperació del passat. No és un assumpte aquest dels costums i la desconeixença festera de dos pobles que s'estimen i recolzen, fàcil d'explicar i entendre.