“Els nostres somnis són ingovernables”

A Castelló i des de l’abril del 2004, ve funcionant un centre social autogestionat, un espai autonom on diferents col·lectius realitzen múltiples activitats al llarg de l’any. No va ser gens fàcil gestar el seu naixement i menys encara mantenir-se per 10 anys.

El projecte que no està lligat a ningú i es manté en l’actualitat mitjançant les quotes dels seus socis, 7 euros al més, 84 a l’any,  fa que tinga una independència crítica i totes les activitats que desenvolupa ho són perquè previament han estat aprovades per l’assemblea, que setmanalment i de manera oberta es reuneix els dimarts

Al llarg d’aquests 10 anys, tot i que en som moltes les persones, jo m’incloc, que mai hem  trepitjat el local ubicat al carrer d’amunt, els diferents col·lectius integrants, han realitzat des de xarrades, debats, exposicions, jornades i cicles de cinema, fins presentacions de llibres, passant per tertúlies, fires de llibres i assemblees, tot un munt d’actes culturals on qui ha volgut participar, sempre ha estat ben acollit.

Ara, avuí, al Teatre del Raval, i per commemorar el desé aniversari, i retre homenatge a les persones i col·lectius que han ajudat a créixer el Casal en aquests 10 anys, a partir de les 7 i mitja de la vesprada es celebrarà un acte festiu i amb entrada gratuïta, una barreja de música, teatre, dansa, audiovisuals, poesia i relats.

I si ho porte ara, ací al blog, no és per fer-los propaganda, que també, tot i que mai he caminat al seu costat, sóc una persona oberta i pense que estem caminant com a mínim en paral·lel, i sense conéixer-los els hi tinc simpatia, doncs no deixe de reconèixer el seu gran mèrit, al pensar que a Castelló mai un  espai d’aquestes característiques, un espai on diferents col·lectius busquen el treballar per aconseguir una ciutat socialment més justa, havia estat tant arrelat entre la joventut i no tant joves.

Així que si podeu, acosteu-vos al Teatre del Raval, tal vegada jo també ho faça, a participar de la “Gal·la Casalera” a fer pinya amb aquells que sota el lema “els nostres somnis són ingovernables”, s’esforcen dia rera dia per aconseguir un Catelló rebel, inquiet i somniador, del que alguns també ens sentim, a la nostra manera, que a la fi no és tant diferent, còmplices.