Són humans

Llig a la pàgina web del nostre bisbat que el seu titular, monsenyor López i am coincidència d'avui 27 de juny de la festa del Sagrat Cor de Jesús, fa seua l'invitació de la Congregació del Clergat i adreça una carta a tots els fidels de la diòcesi convidant a l'oració per la santificació dels sacerdots.

El nostre bisbe i també el Sant Pare, consideren que el sacerdot és el més pobre dels homes, el més indefens dels cristians, però que gràcies a Jesús que pot enriquir-lo pot arribar a tenir una incommensurable grandesa. Tal vegada tinguen raó els nostres dirigents religiosos, però la realitat és que a hores d'ara a Espanya i Europa, ser capellà, tot i que suposa en temps de crisi un sou curt però segur, no atrau; el nombre de sacerdots disminuïx a la carrera i cada vegada en són menys i de més edat. El sacerdoci, per unes o altres raons, no té la força necessària per enganxar al jovent i les esglésies van quedant-se buides.

El poble cada dia més percep l'església com a cercle tancat i cosa de capellans, perquè els capellans són els que manen i la gent jove veu el “seu manar” d'una manera preocupant, moltes vegades sense facilitar l'opinió i decisió dels fidels i pot ser aquest siga el motiu pel qual cada vegada siguen menys i de més edat les persones disposades a col·laborar en les tasques que es duen a terme en les parròquies, i per tant, com a conseqüència, cada vegada en siguen menys les vocacions.

D'altra banda cada dia hi ha més situacions, mai no suficientment deplorades, en les qual l'església mateixa pateix la infidelitat d'alguns dels seus ministres, amb els corresponents escàndols. Entre els ministres de l'església també hi ha de dèbils, al costat de figures de pastors generosos plens d'amor a Déu, són humans, són persones, són dèbils.

Per unes o altres raons no és d'estranyar doncs que ara, en temps difícils, el nostre bisbe estiga preocupat pels seus sacerdots, doncs és molt fàcil que la seua vida, accions i obres no sempre siguen model d'un vigorós testimoni evangèlic i pols d'atracció.

No cal citar massa casos però, sense eixir de la diòcesi, tots recordem les dures crítiques de monsenyor Llorente envers l'homosexualitat i la pederàstia, a la vegada que les imputacions “dels seus deixebles” en el cas dels carmelites de Borriana, del rector del seminari, del vicari col·laborador de Vila-real o del capellà de Vilafamés entre d'altres, fets que van esquitxar la imatge pública de l'església diocesana castellonenca i al propi Bisbe.

És veritat que els joves tenen molta por a viure un compromís de per vida, prefereixen una vida sense disciplina i l'església en demana i molta, però també és veritat que la manca de vocacions ha de ser un repte per la pròpia cúria esclesial, i que aquesta no tant sols ha de buscar la santedat dels seus membres mitjançant les oracions, calen altres compromisos i altres formes d’entendre la vida.

Si els joves no s'apropen a l'església caldrà actualitzar-se, són nous temps i els possibles pastors del segle XXI són persones amb sentiments, restant clar que amb el celibat, amb mortificacions, amb missa en llatí i d'esquena als fidels, amb pompositat, fumets, capes pluvials, sotanes luxoses, oripells i altres boatos, vostès, la jerarquia ho tenen perdut per més oracions que es llancen.

Déu no viu tot sol en esglésies de pedra ni en la sumptuositat, viu al carrer. Déu és humà, amorós, senzill i comprensiu. La seua església també ho ha de ser. Ho és? Oracions senyor bisbe, sí, però apertura, diàleg, comprensió, evolució..., això, també.