Somriures i llàgrimes...

Diu el diccionari que el somriure és el gest d'alegria, felicitat o plaer que es fa corbant la boca cap amunt com si s'estigués a punt de riure, però sense fer soroll, un fet exclusivament humà, que ens descobreix la presència d'un esperit joiós manifestat de forma espontània i que suposa una disposició propícia a l'alegria, cosa que és molt satisfactòria.

D'altra banda, les emocions fortes com la pena o l'extrema felicitat poden portar a plorar, acceptant-se que som els humans els únics éssers vius que emetem llàgrimes a causa de les emocions.

Hui, dia de la Magdalena, presoners del temps i de les circumstàncies com som, la coherència i solidaritat ens demana massa a la gent del nostre poble, i per això, les contradiccions, des de bon matí, a moltes llars, hauran pujat de to: somriures i llàgrimes a parts iguals.

Hui serem moltes les persones que a Castelló haurem hagut de mutar els somriures característics del dia "de la romeria", per cares llargues i més encara, en alguns casos, els somriures, aquest matí s'hauran transformat en plors o llàgrimes contingudes d'impotència i tristor.

Somriures i llàgrimes, contradiccions a flor de pell, somriure estrenyent les dents, restant a casa fent veure a la parella, als fills, que no passa res;  difícil hui per molts veïns que hem hagut de renunciar a moltes coses, a compartir festa amb els amics, la família forana, eixir al carrer, participar, fer veïnat, "anar a la Magdalena"...

Semblava una predicció, com un anunci, com un esdeveniment que anava a ocòrrer; aquesta mateixa setmana, el passat dimecres 11 es complien 55 anys de l'estrena als Estats Units d'un dels films més taquillers de la història del cinema, que va arribar a ser fins i tot objecte de culte entre els cinèfils, "The Sound of Music", estrenada  uns mesos després a Espanya amb el títol "Sonrisas y Lágrimas", aquella pel·lícula per tots recordada, protagonitzada per l'actriu britànica Julie Andrews, que ja havia interpretat el paper de Mary Poppins i ara es ficava en la pell d'una institutriu dels 7 fills d'un vidu capità per, seguint els impulsos del seu cor, acabar conquistant el dels menuts i el del dur, estricte i sever capità.

I és que com diu el refranyer, "quan Déu tanca una porta, obri una finestra", la vida és caòtica, ara el destí ens estampa una porta als nassos, ens colpeja en allò que més estimem, és diumenge, és març, és magdalena i estem a casa, però estrenyem les dents, cal esvair i fer desaparéixer la melangia, no riurem, es costarà fins i tot treure un somriure, però no deixarem escapar cap llàgrima, superarem la tristor, hem de ser solidaris...

Són les 12 del migdia, els balcons i terrasses s'omplin de músiques espontànies, cal general empatia amb els altres, malgrat portar al nostre equipatge viral la tristor, l'alteració de l'emotivitat, el descens de l'estat d'ànim; eixint al balco, cantant i fent sonar els instruments tradicionals, reafirmem la creença que eixirem d'aquesta com ho hem fet en altres ocasions...

Cada cosa que ens passa té el seu temps i el seu ritme, i a la fi tot passa, tot arriba i tot canvia, només ens cal paciència, temps i reflexió, cosa que no és que siga fàcil d'aconseguir, però tampoc és impossible, així que, tot i ser moments durs, difícils, apartem les llàgrimes i fem que amb el nostre somriure i solidaritat aquest tercer diumenge de quaresma, dia de la Magdalena, no siga un dia de sacrifici perdut.

Temps tindrem de fer paradeta a Canet, de ballar i cantar a “l’era” i terrassa de l’ermita, d’homenatjar els nostres avantpassats, de recordar els orígens, d fer festa, de treure nous somriures i noves llàgrimes d’il·lusió i deure complert.