Manca de serietat: un gest poc afortunat i gens agradable.

D'ací un temps quan tot açò haja passat - només cal pensar que situacions més greus hem aconseguit superar al nostre poble, cas per exemple de "la cucaracha" del 1918- caldrà demanar un reconeixement públic i oficial en agraïment als professionals sanitaris que, des del primer instant estan sent els veritables protagonistes en la lluita contra el virus, i en qui els veïns tenim, a hores d'ara, depositada tota la confiança i esperança.

A Castelló, igual que a la resta de pobles del País, som agraïts, sabem reconéixer que els professionals sanitaris, estan "deixant-se la pell" per parar la pandèmia i que ho estan fent, en molts casos sense les garanties bàsiques mínimes de seguretat personal, agraïment que es fa de manera espontània i informal des del primer dia de la declaració de l'estat d'alarma, de manera sincronitzada a les 20:00 hores, des de les terrasses i balcons, amb uns aplaudiments, uns gestos expresius d'aprovació de la seua gran tasca i que els sanitaris han sabut fer seus i, a la vegada "retornar" a les forces i cossos de seguretat i veïnat per l'exemplar comportament en l'estricte compliment del confinament.

Independentment que l'hora de l'aplaudiment s'avançara de les 22:00 hores del dia 14, a les 20:00 a partir del 15, amb la finalitat que pogueren participar també els xiquets i xiquetes, he descobert que, al meu carrer, hi viu més d'un veí o veïna impacients, veïns que fan que cada dia ens aixequem de sofà i ens posem a aplaudir dos minuts abans de l'hora, tal vegada perquè consideren és l'únic moment del dia en què ens veiem en treure els caps, l'únic moment en què hi ha vida en un carrer, del que abans ens queixàvem pel soroll.

Després de dues setmanes l'aplaudiment "a les 8" s'ha convertit ja en la cita més important del dia, és el moment d'oci en les hores de confinament i de comprovar també que no estem sols en el nostre esforç, un minut, en alguns dies una mica més, per expressar sentiments, després, com diu el refrany, "cadascú en sa casa i Déu en la de tots".

Així aquesta manera de fer, d'obrar, aquesta repetició adquirida a esdevingut un costum rutinari, aplaudiments del poble als sanitaris des dels balcons i finestres, i d'aquests des de les portes dels hospitals a les forces de seguretat i protecció. Fins ací molt bé, però si sobrepassem els límits normals, si ens excedim en aquest sentit, aleshores caiem en una frivolitat, en una manca de serietat.

Seria d'una extrema lleugeresa o trivialitat que els aplaudiments duraren deu, quinze o vint minuts, o que es repetiren cada tres o quatre hores, com també va semblar-me "fora de to" L'ESPECTACLE-DESFILADA que, el passat divendres, minuts després d'acabats els aplaudiments, van protagonitzar "pels carrers de Castelló" la policia local, la guàrdia civil, els bombers, les ambulàncies y els membres de protecció civil, una sorollosa "processó" amb les estridents sirenes i les llums de coloraines.

El diari Mediterraneo d'ahir amb el títol "Más sirenas y aplausos para homenajear a los sanitarios" donava una explicació, "a bou passat", dels fets informant que una caravana de cotxes patrulla va partir a les 19.30 hores des de la comissaria de policia cap als hospitals i centres de salut de la capital per retre homenatge als professionals sanitaris, aturant-se a les portes de les urgències dels centres hospitalaris de Castelló amb els llums encesos i les sirenes sonant per agrair l'enorme esforç dels equips sanitaris.

No critique la iniciativa, fins i tot puc veure-la com a necessària en aquests moments, curiosa i espectacular per allà per on passaven pels més menuts de la casa,  però, a la nit, amb la sensibilitat a flor de pell, sense saber-ne ningú res, fer tot un guirigall per anar d'un centre a un altre "de visita i a aplaudir", pensant que molts veïns no els podien veure, només sentir les sirenes, va aconseguir tot un efecte negatiu, augmentar la por en molts ciutadans que, "pensa mal i encertaràs", vam imaginar-nos-en una de grossa.

Un gest poc afortunat i gens agradable que no va més enllà però que ha de servir per a reflexionar i fer canviar la manera d'actuar d'aquests importants i necessaris col·lectius que han de ficar tot el seu treball en ajudar-nos a no perdre l'esperança...