En estar tancats a casa és
més difícil relativitzar les petites coses que passen en el dia a dia. No hi ha
passejos ni sortides per desemboirar-se, no tinc gos però si ganes d'eixir al
carrer, a l'horta i a la muntanya, a gaudir de la natura, però la
responsabilitat i la solidaritat em fan quedar-me a casa, no saltar-me les
normes, i aquest tancament forçós em porta a un estrés i malgrat l'alta
emotivitat assolida mitjançant una freda pantalla de mòbil per relacionar-me
amb l'exterior, l'angunia, la sensació d'opressió, que poques vegades havia
experimentat, ara comença, de vegades a manifestar-se.
I tenim la sort de ser el
nostre, el de la meua dona i meu, com la majoria dels nostres veïns, un
aïllament preventiu, ja que no presentem símptomes i, per tant, pensem que
"estem sans", i seguim les mesures preventives d'higiene genèriques
de protecció individual tan familiars ja per repetides, rentar-se les mans sovint
amb aigua i sabó o tapar-se la boca i el nas amb la cara interna del colze en
el moment de tossir o esternudar.
Però la realitat és dura.
Estar tancats a casa per dur a terme les nostres rutines, sembla més que
complicat. Fins i tot en situacions d'amor i cura mútua és possible esgotar la
paciència, per això només se m'acud un remei: l'harmonia, l'equilibri, la
proporció i la correspondència adequada i la relació de pau, concòrdia i
enteniment entre aquells que vivim confinats entre les quatre parets d'un
habitatge, entre la parella.
En aquests moments que els
entesos sanitaris diuen és crític, en aquests dies en què la pandèmia
s'intensifica a la província de Castelló, amb quatre casos positius cada hora i
que cada dia que passa és pitjor que l'anterior, en què la virulència del virus
i la seua ràpida propagació entre les persones, no fan més que reafirmar que la
situació és molt greu, no hem de caure en el domini de la por.
El nostre aïllament mai ha
d'acabar en ansietat, cal cultivar l'autocontrol i buscar harmonia, i aquest
equilibri s'aconseguirà amb una convenient i adequada proporció, concordança i
correspondència si som capaços de dosificar la quantitat d'informació que rebem
i triar bé les fonts d'on aquella prové.
És veritat que la clau està
en no angoixar-se, acceptar que en aquest aïllament eixiran molts sentiments
positius, però cal tenir en compte que també en aquesta situació extrema els
negatius afloraran; cal així donar el millor de nosaltres i avançar-nos a això.
No podem ni deprimir ni lamentar-nos ni entrar en pànic, eixa ha de ser la
nostra gran motivació.
Després de dues setmanes a
casa, estic prenent-me la crisi amb una altra filosofia; respectant aquells que
diuen que el ioga, la meditació o fins i tot els grups de whatsapp els hi són
beneficiosos, per mi el diàleg, la confiança, la distribució de tasques i
respectar espais i temps són la clau.
Tinc posada l'esperança i
confiança amb els científics i investigadors, espere que amb el seu raciocini,
rigor i competència, siguen capaços de trobar aviat un remei a aquest malson,
mentrestant aïllament, conformitat i equilibri... harmonia. Tot passarà, ja que
com diuen al meu poble "no hi ha mal que cent anys dure".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada