L'oratori municipal: Sense pena ni glòria.

Dos oratoris urbans tenim de propietat municipal a Castelló. Un molt conegut i freqüentat, Sant Nicolau al carrer d'Amunt, l'altre a l'edifici noble de l'Ajuntament, totalment desconegut.

I és que ara, en ple segle XXI, crida i molt l'atenció el fet de considerar que, una de les cambres de l'edifici noble de l'ajuntament fóra dedicat, des del moment de la seua construcció i inauguració, el febrer de 1716, fa ja més de 300 anys, a oratori, a lloc destinat a la pregària, a lloc per a fer oració.

L'ajuntament de Castelló confrontat amb l'església de Sant Maria, a banda d'albergar inicialment i per un bon grapat d'anys a la planta baixa la presó, fins que va ser traslladada a la ronda magdalena, i de l'oficina de la policia, fins al seu trasllat ja en temps de la democràcia al nou edifici ubicat al costat del campanar, comptava en la primera planta, o planta noble, a més a més del despatx de l'alcalde, saló de sessions plenàries, i espais on es realitzava la gestió pròpia del municipi, amb un oratori, una curiosa capelleta, que supose seria emprada per "les autoritats" com a lloc de recolliment i reflexió abans de prendre qualsevol important decisió.

Aquesta setmana passada, hui fa set dies, va passar sense pena ni glòria o si voleu amb més pena que glòria, un dels esdeveniments més importants ocorreguts en aquella capella que encara hui es conserva. Transcorreguts 2 anys des de la seua benedicció el 25 d'abril de 1717, un 22 d’abril de l'any 1719, fa tres-cents un anys,  va celebrar-se la seua primera missa, oficiada de manera solemne per mossèn Juan Bautista Monseu, vicari perpetu de l'església parroquial, i tot i el reduït espai, va comptar amb l'assistència del governador, l'ajuntament i altres autoritats locals, una senzilla i a la vegada gran cerimònia, en un Castelló, el del segle XVIII, profundament religiós.

Malgrat tots els alts i baixos polítics aquesta capella va mantenir-se com a lloc d'oració fins ben entrat el segle XX, amb alguna puntual modificació. Tal vegada la més important va efectuar-se l'any 1958 en què el pintor muralista de Caudiel Ramón Catalan va plasmar al sostre una al·legoria religiosa amb la imatge de la Patrona de la Ciutat al centre, pintures que quasi 50 anys després, l'any 2007, van ser netejades i restaurades sota el mecenatge de la Fundació Blasco d'Alagón, entitat que es dedicava a la conservació, l'estudi, la investigació, la defensa, la restauració i la rehabilitació de patrimoni artístic, arquitectònic, arqueològic, etnològic, paisatgístic i mediambiental de la Comunitat Valenciana i Aragó, i que en l'actualitat continua la seua tasca integrada com a entitat de dret públic en l'Institut Valencià de Cultura.

No ha estat mai aquest oratori un lloc d'interés turístic dins la nostra ciutat, però sí que encara hui, després de passats uns quants anys des que l'indret va dessacralitzar-se i convertir-se en espai administratiu, acollint l'àrea i gabinet de premsa municipal, amb un accés públic restringit, continua estant inclosa dins el catàleg de l'inventari de béns mobles i immobles de caràcter monumental del consistori.

No ha estat aquest al llarg dels darrers segles l'únic oratori de propietat municipal, però si el menys conegut pel veïnat. Tots els altres, hi han resistit el pas del temps, mantenint, amb més o menys encert, el caràcter sagrat dels recintes, estic referint-me, naturalment, a les diferents ermites, huit hortolanes i una urbana, que poden ser visitades i de les que els castellonencs ens sentim més que orgullosos.

Sé que per la seua ubicació, entre el despatx de l'alcaldia i el saló de plens, per la seua reduïda dimensió o tal vegada també pel seu caràcter administratiu actual, obrir "l'antic oratori municipal del consistori" al públic, donar l'oportunitat de conèixer-lo, és prou difícil, hi ha un bon nombre d'inconvenients.

Però fent meua la dita aquella de "no hi ha res impossible, el difícil s'aconsegueix i l'impossible s'intenta", m'agradaria que aprofitant com a excusa l'efemèride de hui, la celebració d'aquella primera missa, nasquera una voluntat del govern municipal, un consens entre les regidories d'ermites i de cultura, amb la complicitat i el vistiplau de l'alcaldessa, perquè poguera fer-se realitat l'apertura d'aquest, sacralitzat o no, però públic i visitable.