Sempre he pensat si realment
demanaven per necessitat d'extrema pobresa o, al contrari, podia tractar-se
d'un engany, ja que, havia sentit dir que els Serveis. Municipals quan es
trobaven amb un cas de veritable necessitat el derivaven a diferents punts
socials per ser atesos, i que en més d'una ocasió, es negaven. És veritat que
la pràctica de la mendicitat no és constitutiva de cap subjecte penal ni
administratiu i, per tant, no es pot actuar contra les persones que la
practiquen.
Tot i això els nostres
carrers eren testimoni, cada dia més gran, en ple segle XXI que la pobresa no
"és un conte" i la imatge de l'alberg municipal de transeünts de
l'avinguda de Benicàssim, en moltes ocasions, quedava desbordat.
I parle amb passat perquè en
aquests dies de confinament, en què molt poca gent va pel carrer, també els qui
demanen, que supose hauran desaparegut, també ells i elles han d'estar
confinats, amb l'agreujant d'haver de continuar menjant i, tristament no tenir
res per fer-ho.
Des de les darreries del mes
passat i per pal·liar en part aquesta situació i ajudar a aquelles persones amb
necessitats socials apressants, i a la vegada controlar el seu confinament,
l'ajuntament va posar en marxa, en col·laboració amb Càritas, un alberg
municipal provisional, molt a prop del de sempre, al poliesportiu de Castàlia,
amb capacitat d'acollida d'una quarantena de persones sense llar, i que
romandrà obert mentre dure l'estat d'alarma.
I si hui parle d'aquesta
iniciativa, portada a termini ací a Castelló, és perquè, tot i que pot
cridar-me l'atenció, el problema de la mendicitat al nostre poble ve de lluny,
malgrat que amb el pas del temps, han canviat els qui demanen, ara són gent
gran, majoritàriament immigrants, i abans ho eren també, a més a més dels
adults, els menuts.
En una curiosa ressenya
publicada tot just hui fa 100 anys, el dimarts 20 d'abril de 1920 a l'Heraldo
podíem llegir la següent notícia: "Desde hace algún tiempo, una nube de
pordioseros invade nuestras calles. A cientos se ven por ahí a niños descalzos
, sucios, que en verdad inspiran lástima, pero que inoportunan al transeúnte.
Llamamos la atención de los agentes de la autoridad para que averigüen la
naturaleza de esos niños, aí como del sinnúmero de pordioseros, para enviar a
estos a sus respectivas poblaciones y conocer si aquellos son explotados por
sus padres para proceder en consecuencia. Todo antes que se arraigue el vicio
de pedir".
Cent anys han transcorregut
però l'ajuntament no ha parat d'actuar, si l'esforç al segle XX es destinava
"a apartar-los" del carrer i retornar-los al seu lloc de procedència,
ara, davant l'emergència sanitària, se'ls ofereixen serveis de dutxes, higiene,
bugaderia, alimentació, neteja, desinfecció i vigilància diària i nocturna, a
més a més d'un conjunt d'activitats que inclouen tallers de formació i de
reinserció laboral per passar millor les hores del confinament. Tot un luxe per
a aquells que no tenen res.
Molt bé senyor López regidor
delegat de Serveis Socials de l'ajuntament, pot sentir-se vosté orgullós del
treball realitzat, però, i quan tot açò passe, que passarà, que farem? Tornarem
a veure a qualsevol cantó gent demanant? Quines mesures s'implementaran?
De moment els hem donat una
mica d'esperança enfront de la tristor i la pena, i després? Alguna cosa més
caldrà fer si no volem que cada vegada siguen més els captaires, pidolaires i
pobres de tota mena, amb o sense gossos com a companyia, que òmpliguen els
nostres carrers i places, perquè, estic segur que la crisi no se n'anirà amb el
virus, seguirà sent un monstre amb el qual hem de conviure molts anys... Ens
preparem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada