Vuitanta anys...

No és la primera ni la darrera ocasió en què recordaré en aquest blog a la per sempre estimada pianista, compositora i pintora castellonenca Matilde Salvador. I és que el passat dijous 24, van complir-se vuitanta anys d'un esdeveniment que sense tenir a Matilde com a veritable protagonista, va constituir un pas més en la relació Vicent Asensio- Matilde Salvador.

Vicent Asensio, fill del director de la banda municipal de Castelló, va ser un músic important a la primera part del segle XX, preocupat per defensar els valors essencials de la música valenciana, per la qual cosa, i després d'haver aconseguit a l'edat de 30 anys ser premi nacional i internacional de música, la Societat Castellonenca de Cultura va decidir oferir-li la nit del 24 d'abril de 1940, dijous passat van complir-se 80 anys, un recital-homenatge on, a més a més d'interpretar-se entre altres peces, el seu preludi "A la dama de Elche" premi internacional de 1940, i la "Sonata espanyola" premi nacional de 1939, el públic assistent, va tenir l'oportunitat d'escoltar, tal vegada per primera ocasió, una peça de la jove alumna seua i que anys després, el 1943 es convertiria en la seua esposa, Matilde Salvador.

Matilde, tot i la seua joventut, abans de complir vint anys, ja havia compost algunes obres per a piano, veu, coral, de càmera i per a orquestra. En plena guerra, amb uns versos de Bernat Artola, va crear "tres cançons valencianes" obra premiada pel Consell Valencià de Cultura.

Admiradora de Falla que va arribar a la seua vida a través d'Asensio, convertint-se per a ella en un model a seguir, en plena guerra civil Matilde va aconseguir que el folklore mediterrani, s'entrellaçara amb l'impressionisme, traduint-se en la creació d'un cicle de cançons per a veu i piano, compostes a l'edat de vint-i-un anys, i de les que una, "Andaluza", va ser la interpretada per la mateixa Matilde a la tercera part d'aquell concert homenatge, una peça que va resultar molt aplaudida.

Aquesta obra dedicada a Falla, formava part d'un cicle, "Seis canciones españolas", sobre un text de Lope de Vega. Andaluza és la quarta composició, juntament amb Castellana, Gallega, Asturiana, Zamorana i Valenciana, obra premiada l'any 1940; només tres anys després Matilde i Vicent, alumna i professor, van contraure matrimoni, formant així i per més de 35 anys, una de les parelles artístiques més influents del panorama musical valencià.

En uns anys molt complicats pel context històric, social i polític de l'època, en un Castelló ombrívol, perquè continuava havent-hi repressió, la imposició d'un nou règim i la coincidència amb una enorme crisi econòmica, la Societat Castellonenca de Cultura no només va trobar l'ocasió per enlairar la figura i les creacions d'Asensió, si més no, aquell homenatge va servir per a afermar tot el que podia donar de si Matilde com a compositora i intèrpret.

Matilde va "començar a destapar-se" musicalment parlant, aconseguint emplaçar-se en un viatge harmònic, en un estat de confiança i seguretat. Els aplaudiments amb què el públic va premiar la seua obra, va suposar un 'punt dolç i fascinant' que va fer, a partir d'aquell moment, i com si es tractara d'un esclat inicial, brollar amb més èmfasi les seues posteriors creacions.

I de la mateixa manera que a partir del 1940 van anar imposant-se a la ciutat els elements propis del món modern, com l'electricitat, les vacunes, l'automòbil, el maquinisme, els esports o el telègraf, que van anar modificant de manera gradual el caràcter i la mentalitat rural de la Vila, la música de Matilde va anar brollant sense parar, sonatines, cançons, al·leluies, danses, misses, serenates, romanços, òpera... vuitanta anys d'un bonic record.