Cançons, embarbussaments i catxerulos el Dissabte de Glòria.

 La dessacralització i laïcisme de la societat actual, la cada vegada menor influència de l'església sobretot entre la joventut, la simplificació dels ritus eclesiàstics promoguts pels darrers Pontífex i en especial pel Papa Francesc, la desaparició d'ençà del Concili Vaticà II del llatí a les pregàries i la pèrdua del costum de mantenir aquestes en l'àmbit familiar, han estat elements que indirectament i inclús de vegades de manera directa, han fet que ni tal dia com ahir Divendres ni hui Dissabte Sant, mantinguen la consideració de "dies de dol", fins i tot en aquests moments i circumstàncies de pandèmia, sembla que la Setmana Santa està "passant sense pena ni glòria".

Malauradament algunes de les tradicions centenàries d'aquests dies, molt arrelades entre el nostre veïnat, s'han perdut en poc més d'una cinquantena d'anys. Pocs castellonencs recorden la tradició de resar en aquesta jornada de vela de dissabte, els habituals 33 credos, en referència a cada un dels anys de l'estimada vida de Jesús al món dels mortals. És un costum creient gairebé perdut.

És veritat que en alguns casos el fet d'impulsar canvis i evolució només podia portar beneficis. Per exemple: quin sentit tenia seguir celebrant la missa en llatí si els fidels desconeixien aquesta llengua? La majoria de la gent no s'assabentava del que deia i només repetien allò que creien sentir, interpretant de forma "sui generis" les paraules dels retors, deformant el missatge i creant-se situacions fins i tot còmiques i humorístiques, on oracions i himnes perdien tot el seu sentit i significat.

Abans de la reforma litúrgica de 1969, abans que es convertira en l'actual festa nocturna, a fi de complir els tres dies que han de transcórrer des de la mort de Jesús, les celebracions del Dissabte Sant es feien al matí i quan es cantava el Glòria i es tocaven novament les campanes, d'aquí que s'anomenés "Dissabte de Glòria".

La litúrgia de la vetlla pasqual era i és una cerimònia llarga que inclou tots els símbols de l'inici de l'any litúrgic: el foc nou i l'encesa del ciri pasqual, la benedicció de l'aigua i l'eucaristia. Abans, ara ja no, en acabar la celebració, després d'uns dies en què no "és podia fer soroll", en què les batzoles substituïen a les campanes emmudides, els menuts eixien al carrer cantant la resurrecció i trencant l'obligat silenci; eren les "cançons de Glòria".

Tal vegada la més popular, coneguda i encara per molts veïns recordada era aquella que, amb tota la senzillesa del món, deia: "Ratetes, ratetes, eixiu del caixó, que el Nostre Senyor ja ha fet la Passió. Ratetes, ratetes, eixiu del niu, que el Nostre Senyor ja està viu. Ratetes, ratetes, eixiu del forat, que el Nostre Senyor ha ressuscitat!"

No tot era pregar, a casa hui també era el dia apropiat, si no s'havia fet ja, de construir el catxerulo, que faríem volar tot just demà quan anàrem a berenar tota la família al Pinar, a l'alqueria o al mas. Una activitat lúdica i idònia a Castelló, on el llevant, que fa ploure les tempestes (el ponent és qui les mou), és un aliat magnífic perquè els catxirulos s'enlairen, i adequada a l'època de l'any perquè, tot i que el cicle lunar fa caure el Dissabte Sant en dies diferents cada any, acostuma a coincidir amb l'esplendor de la primavera, de manera que hui, dia què quasi sempre solia venir acompanyat d'un ventet incansable, enllestida la milotxa, era un bon moment per "pujar al terrat" i provar "d'enlairar-lo".

Era també el dia d'aprendre i practicar els embarbussaments. Recordeu? Si el fill li deia al pare per demostrar-li el domini en el joc de paraules: "Pare, l'haca l'he treta, l'altra haca la trac", immediatament el pare li contestava en una altra tirallonga: "Una ovella, serella, merella, llanuda, llanada, capidescoronada, ha criat un corder serell, merell, llanut, llanat, capidescoronat. Si l'ovella no haguera segut serella, merella, llanuda, llanada, capidescoronada, el corder no hauria sigut, serell, merell, llanut, llanat, capidescoronat". Quins i quants records més bonics!, Quina llàstima que se perguen!

Els hàbits han canviat, és cert, en la forma i en el fons, i intentar mantenir determinats costums de forma anacrònica i anquilosada pot acabar fent més mal que bé a les festes i tradicions populars, és cert, també a la Setmana Santa. Ara bé, si el que volem és no perdre la nostra identitat hem de recuperar alguns dels costums perduts, per què no els del Dissabte Sant? Un bon moment i uns bons elements per no perdre de vista i referència el passat. O no?