Hui és el dia

No tinc xiquets però tinc nets. Feia dies que els meus companys, pedagogs i psicòlegs, venien anunciant-ho,  havien començat a ficar la veu d'alarma; el fet de tenir a les xiquetes i els xiquets "tancats dins de casa" tants dies per culpa del virus, podia desembocar en problemes i trastorns més enllà de l'avorriment, cansament o desfici.

Dimarts 21 va ser el primer anunci, partint del supòsit que la probabilitat de què els menuts estiguen contagiats o puguen transmetre la Covid és realment baixa, el govern considerava que era el moment de fer "un alleugeriment del seu confinament", un alleugeriment "parcial" i, el Consell de Ministres decidia, amb la recomanació prèvia del comité científic de seguiment, i la ministra portaveu anunciava, que els menors de 14 anys podrien eixir al carrer a partir del dilluns 27 d'abril, amb una forma i manera, "unes mesures taxades", que conegudes inicialment, per ningú tenien caps ni peus.

Unes poques hores després el ministre de sanitat va haver-hi de rectificar, donant, sense massa convicció, un gir, obrint novament l'esperança, deixant "el com" per més endavant. Dijous 23 va filtrar-se que les mesures taxades implicarien deixar eixir a passejar una hora, un màxim de tres xiquets per adult, i a tocar de casa. La mesura inicial, totalment fora de lloc i sense criteri, era canviada i suavitzada.

Però que és i suposa eixir al carrer per a un xiquet o xiqueta? Encara que siga amb un horari limitat, els menuts el que volen i esperen és eixir al carrer a passejar, a jugar a la pilota o a córrer, siga a peu o en bicicleta, però sobretot, el que més desitgen és córrer, jugar i barallar-se,"viure", amb els "seus amics" i, la mesura aprovada, malauradament no compleix les expectatives; com a mal menor, diríem que pot servir per a possibilitar el "desfogament" dels infants i poca cosa més, què, tal vegada, en aquests moments, sense ser prou és el més adient.

Evidentment el fet inicial proposat de la possibilitat que un pare s'emportara a la farmàcia, al mercat, al banc, al metge o al quiosc al xiquet o xiqueta per passejar-lo, era del tot incomprensible i contraproduent; però si un xiquet o xiqueta que fa més de quaranta dies no ha xafat el carrer, ara només pot eixir sense relacionar-se, voleu dir que quan tornarà a casa estarà millor que abans d'eixir? Voleu dir que paga la pena?  Què voleu que us diga, tinc els meus dubtes.

Entenc que el problema no ha passat, que el virus segurament ha vingut per quedar-se, però cal actuar amb sentit comú i, a la vegada que complir les mesures de seguretat, cal pensar en els xiquets i xiquetes, i deixar-los eixir al carrer a jugar amb els seus amics que és el que als menuts els fa il·lusió, i més encara pensant que si han estat 40 dies tancats ni són portadors ni transmissors del virus. Una altra cosa serà que els "pares facen tertúlia", això per responsabilitat i sentit comú, cal evitar-ho i si es menester impedir-ho. 

La solució és ben fàcil i senzilla: pares separats amb distància mínima de dos metres i mascareta, i xiquets jugant al seu aire...

Espere i desitge que el ministre de sanitat habilitat per a dictar instruccions i ordres, després de hui, introduïsca els canvis lògics i necessaris, ampliant les eixides, ja que tot i que l'obligació de jugar per separat, és una bona prevenció, molt millor serà començar a trobar-se amb els altres.

Si és una mesura que s'ha d'aplicar per afavorir el benestar dels xiquets i les xiquetes i no només el dels pares i mares, permetem que aquells juguen entre ells als espais oberts o comunitaris, mantenint el distanciament social dels adults, però sense limitar massa els moviments dels menuts. De segur que hi ha més possibilitats que les ara permeses sense caure en un empitjorament. Veurem com anirà aquest diumenge...