Dues vídues, 57 anys.

 L'acte d'enterrar els morts es remunta als orígens de l'home, i per a això es disposava de diferents emplaçaments Al nostre poble, a Castelló, fins a finals de segle XVIII, els enterraments comuns s'efectuaven en fosses de terra dins del nucli urbà, en concret, als voltants del lloc que hui ocupa l'edifici noble de l'ajuntament en l'anomenada plaça del mercadet.

Lògicament, era un focus extraordinàriament propici per a la proliferació de malalties i infeccions, per això i perquè la ciutat creixia ràpidament, triplicant la població en pocs anys, a començament del segle XIX la ciutat ja superava els 13.000 habitants, va obligar, d'una banda a derivar les muralles (1796) i, d'altra, a construir un nou recinte funerari, més modern, amb més ventilació i més espai.

La ciutat s'havia escampat cap a l'oest, s'havia obert l'avinguda del Rei (1800) i el nou camí real de València a Barcelona, travessant l'actual avinguda de València, les rondes del Millars i Magdalena i l'avinguda de Benicàssim. Una nova zona urbana naixia més enllà del portal de la fira, "l'arrabalet".

A l'extrem d'aquell indret, a uns 400 metres de les darreres cases de Castelló i a quasi un quilòmetre de distància de l'església Major, una zona prou allunyada de la ciutat, a prop de l'ermita del calvari, va elegir-se un espai, per construir el nou cementiri, essent el vicari major de Santa Maria, el murcià Làzaro Ruiz, qui va córrer amb les despeses de les obres que van iniciar-se el 17 d'octubre de 1803 i finalitzar el 31 de gener de 1804.

I perquè parle hui d'aquell vell cementiri que va ocupar el lloc que ara ocupa part del passeig de Ribalta i la Pèrgola, un preguntareu? La resposta és senzilla, en aquests dies en què malauradament la mort, i els soterrars hi han pres més protagonisme, per allò de l'augment causat per la pandèmia, i l'augment de decessos ha crescut de manera espectacular, la casualitat ha volgut coincidira amb la data de benedicció i primer enterrament que va fer-se en aquell cementiri, que va acollir difunts per més de 50 anys, quan l'indret torna a veure's atrapat dins la ciutat i va haver de tornar a traslladar-se l'any 1861, al cementiri de Sant Josep, popularment conegut com "el garroferal del Mut".

I és que el 28 d'abril de 1804, hui fa 216 anys, va deixar d'enterrar-se al cementiri de la plaça Vella, per començar a emprar aquest nou lloc d'enterrament, essent una veïna, la vídua de Miguel Forés, Maria Francisca Ferrara, la primera veïna en ser soterrada. I si el cementiri del calvari "va ser inaugurat" per una vídua, la casualitat va voler que una altra vídua, en aquest cas d'Ignasi Nebot, Antonia Llop i Rams, fora la primera en ser soterrada al de Sant Josep, el 12 de maig de 1861.

I de la mateixa manera que l'any 1804 quan deixa d'estar operatiu el cementiri de la plaça del mercadet, al costat de la casa consistorial, el terreny va cedir-se per la municipalitat a qui fou jutge Domingo Bayer per convertir-lo en jardí, annexat al seu domicili del carrer d'Enmig, també el 1861, els terrenys del segon cementiri, van passar a formar part del jardí del nou parc de Ribalta.

Desconec si les restes de la vídua d'En Miquel Forés van ser traslladades al nou cementiri en tancar-se el del calvari o si, com en molts altres casos, anònims o no tant, van quedar a la fosa comuna perquè no van ser reclamades pels familiars. Castellonencs o forasters que, com el cas de l'astrònom francés Mechain, 216 anys després, encara descansen al passeig.

Per totes elles i ells, per tots els que també ara, per culpa del virus, "han mort" abans d'hora, el meu record, homenatge i minut de silenci, en aquesta efemèride;adjunte ara i ací, record del passat, memòria, amb inquietud, dolor i por del present, com a instruments de transmissió, tot és història d'un final d'abril confinat.