Res és veritat ni mentida: el tren reial.

Al darrer quart del segle XIX, Castelló va assolir els 25.000 habitants, creixent de manera espectacular i construint-se algunes de les obres urbanístiques més significatives, com ara el parc del Ribalta el 1876, l'hospital provincial el 1882, els primers jutjats 1885 o la plaça de bous el 1887; tot i això, ni el telèfon ni l'enllumenat elèctric als carrers és encara una realitat.

Pel que respecta als mitjans de comunicació local la premsa és l'únic mitjà existent, la radio encara tardaria uns anys en arribar i popularitzar-se. Els diaris a Castelló començaven a tenir ja unes característiques no molt diferents de les que defineixen les capçaleres actuals, amb una informació variada, cada vegada més extensa, abundant i .... descaradament partidista.

Ens situem al 6 de juny de 1888, dimecres. A Espanya Maria Cristina d'Habsburg-Lorena és la regent entre dos reis, el marit mort Alfons XII i el fill menor, el futur Alfons XIII. Un dia, un lloc i un esdeveniment que va trasbalsar tota la ciutat. Tot just fa hui 132 anys, la Reina regent, el futur rei, la princesa d'Astúries i la infanta M. Teresa, de retorn cap a Madrid, en tren, després d'assistir a la inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona, a meitat vesprada arriben a l'estació del Nord de Castelló.

Resulta del tot curiós com el tractament informatiu que van realitzar els dos diaris de referència en aquell moment a la ciutat, presenten cròniques molt diferents, amb l'amagada o no tant intenció d'influir en els veïns, tractament que busca, naturalment, satisfer el desig de coneixement d'aquell acte, però tenint en compte quin tipus de públic són els seus lectors, els destinataris del diari.

I és que Espanya, ha estat i és un dels països on es marca de major manera la línia editorial o ideologia d'un diari amb molt poca neutralitat, el que fa difícil i de vegades quasi impossible, conèixer la realitat pura i vertadera.

El Clamor de Castellón, periòdic democràtic-progressista, literari i il·lustrat òrgan de la Unió Republicana d'esta província, que es publicava els dijous i diumenges, a la pàgina 3 del número 319, sota el títol "la venida de la corte", publica una columna on, a més a més de fer un relat acurat dels fets, "deixa caure" frases com: "ni una boca se abría para dar un viva", "el alcalde señor Peris espetó un discurso que había costado aprender y que no fue oído" o "el presidente del Consejo de Ministros, apercibido de la poca previsión y celo de nuestras autoridades, que han demostrado su nulidad para las recepciones de esta clase, dio la señal de salida del tren" o aquella final "los dulces y profusión de refrescos que había preparados, fueron consumidos por los que por razón de su cargo, acudieron a la recepción", per postil·lar al resum: "las precauciones tomadas para que un acto tan solemne para los monárquicos, resaltara el buen orden para evitar la confusión, dejaron tanto que desear que resultaron nulas", comentant també, de passada, que "los gallardetes y adornos de la estación a "lo festa de carrer", fueron tomados por alguno de los ilustres viajeros como calzoncillos secándose al sol". Crec que no fa falta cap més comentari. Es nota que el diari era de tendència republicana, oi?

I tot just a l'altra banda, el mateix dia, l'altre periòdic, el lliberal "La Provincia", en l'apartat "Crónica local y general" en fer una descripció de l'esdeveniment deixa frases com: "las avenidas, el paseo y la propia estación estaban intransitables, tal era el inmenso número de gente que ansiosa de saludar a nuestros reyes, invadían aquellos sitios", o "durante los ocho minutos de la parada, los reyes fueron vitoreados con entusiamo indescriptible", acabant amb "la egregia reina, modelo por sus virtudes , deja con su recuerdo las mas vivas simpatías y el mas afectuoso cariño, de una dama que tan dignamente ciñe la corona de Isabel la Católica". Si, encara que no parega, s'està referint al mateix acte.

No crec que el poeta Ramón de Campoamor viatjara en aquell tren reial, però sí que una de les seues quartetes més conegudes, aquella que diu "En aquest món traïdor, res és veritat ni mentida, tot és segons el color del vidre amb què es mira", podia vindre ara com anell al dit, ja que abans i ara, es demostra que en la pluralitat es pot trobar una sustentació que ens ancore a la percepció de la nostra realitat. Tot és cert?, per ventura tot és qüestió de perspectiva? I llavors quina és la veritat?