Ahir diumenge a Castelló l'oratge "va fer de tot", sol al matí, i
a la vesprada estones de pluja forta intercalades amb "carasses" de
sol. Un dia que en moments convidava a eixir de casa, a gaudir de tot allò que
permet "la fase 2" i, instants després a considerar aquella idea com
a arriscada.
Tot i això, a la vesprada, serien les 6 si fa o no fa, vam decidir eixir a
passejar per la ciutat. Decepció total, tristor en grau elevat, esperàvem uns
carrers, un centre si més no ple, amb una bona quantitat de gent, d'animació,
res més lluny de la nostra esperança.
On són els veïns el primer diumenge de juny? Aquesta va ser la meua
pregunta en xafar el carrer. Excepte algun petit grupet a les poques terrasses
obertes a la plaça del Rei o alguna parella al quiosc de la plaça de la Pau, la
resta dels carrers estaven pràcticament buits. No donava en absolut la sensació
d'una ciutat viva, amb passejants, gent xerrant o alegria en les cares.
La impressió i sensació que vaig tenir, va ser de tristor. El centre de
Castelló diumenge, i no era ahir la primera vegada, és trist, és fosc. Tot i
que el meu passeig vaig fer-lo pels carrers de vianants, cèntrics, amples, uns
llocs realment desitjables per passejar, eren uns carrers als quals els faltava
vida.
La tornada a casa va ser trista, perquè, sense voler-ho, teníem la sensació
d'estar en un toc de queda, en una situació d'alarma, que tot i mantenir-se,
semblava molt més greu, del que ja s'ha passat amb el confinament, comprovant i
experimentant que els veïns no gaudim de la ciutat un diumenge a la vesprada.
És probable que molts castellonencs, aprofitant el cap de setmana,
estigueren a les seues segones residències, a les alqueries de l'horta o de la
marjal, als masets de les urbanitzacions del secà i dels pobles de l'interior o
a les "villes" i apartaments de Benicàssim, però tants com per a
deixar la ciutat buida? No ho crec.
Aleshores que passa un diumenge a Castelló? Com aquest dia és tan diferent
dels altres de la setmana? I no em val allò de, per ser festiu la gent no ix;
per desmuntar aquesta "teoria" només calia comparar la vesprada
d'ahir amb la del dia anterior dissabte, tots els carrers plens de gent, fins i
tot massa desinhibida per al moment en què ens trobem. Un dia tant, i a l'altra
tan poc...
Castelló ahir semblava l'escenari ideal per a una de les novel·les negres,
de gènere policial de l'escriptor xilé Ramón Díaz Esterovic, espai per
detectius i investigacions en una ciutat fantasma, trista i sense ànima...
Mentre passejava, amb passos perduts, sense rumb concret i envoltat d'un
silenci gens agradable, va venir-me a la memòria una cançó, una tornada, d'un
grup de rock argentí dels anys 80 del segle passat,"los abuelos de la
nada", que si fa o no fa diu així: "Tristeza de la ciudad/ por favor
no vuelvas./Hoy no quiero verte aquí. Ni allá/ No sigas con esto más".
També el poble expressa sentiments. Una ciutat, com una persona, pot estar
trista o alegre, deprimida o eufòrica, feliç o abatuda. Potser i, així ho vull
creure, aquesta tristesa siga passatgera i que prompte Castelló, un diumenge a
la vesprada, torne a il·luminar-se, malgrat que dies com ahir donen la sensació
que l'aflicció haja vingut a instal·lar-se entre nosaltres durant un temps, i
la incertesa és el que sembla domina la metròpoli i als seus habitants. Qui o
què tornarà l'alegria a la ciutat trista?
La ciutat és la guardiana de la llibertat, perquè en ella gaudim de
l'activitat protectora, però també de l'oportunitat d'estar on les coses
succeeixen i les noves idees sorgeixen. Castelló són carrers i edificis, però
sobretot persones que hi viuen, sense elles, sense tots nosaltres, Castelló
deixa de ser poble... Omplim els carrers i places del nostre poble també els
diumenges, mutem la desconfiança per l'esperança, la tristor per l'alegria, no
perguem el futur...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada