Al voltant de 1964 Franco i el franquisme posen en marxa una de les majors
operacions d'imatge conegudes en la nostra història recent. Es tractava de, en
complir-se els 25 anys de la fi de la Guerra Civil, mostrar-se no com el
vencedor militar d'aquella contesa, sinó com el garant de la pau entre els
espanyols. I així arribem a l'any 1965.
A l'inici d'aquell any Franco, aixeca la prohibició de la lectura de
l'Evangeli en espanyol, i inaugura el segon canal de Radiotelevisió espanyola,
«l'UHF», i la primera fira de la indústria elèctrica i mecànica de Bilbao,
demostració dels avanços i progrés de la indústria espanyola, però també, els
primers mesos de l'any, estan enfosquits per les manifestacions universitàries
a favor de la llibertat sindical que tenen lloc a Madrid i Barcelona.
En aquest clima, arribem al primer de maig. Tot just hui fa 55 anys, el
periòdic Mediterraneo a la seua segona pàgina publicava el següent titular:
"El proyecto de la central nuclear de nuestra provincia, entregado al jefe
provincial y gobernador civil".
La història ens explica que la primera central nuclear espanyola va ser la
de Zorita, planificada el 1962 i construïda l'any 1965; Garoña i Vandellós van
ser les altres dos que van veure la llum en aquella dècada conformant allò que
genèricament s'ha anomenat "primera generació".
Però tot i que, encara sort!, mai va arribar a quallar, va existir un quart projecte
nuclear que va tenir el nostre territori com a protagonista. Castelló es
posicionava com a ciutat capdavantera en la producció energètica, d'una banda
aquell mateix any va començar a construir-se al Serrallo la refineria, coneguda
popularment com "la ESSO", a la vegada que Hidroelèctrica acabava de
ficar en funcionament les centrals de Ribesalbes i Cirat.
La notícia informava que el projecte, garanties i càlculs tècnics per
instal·lar una central nuclear que tindria entre 300 i 500 MW de capacitat va
presentar-se a la fi d'abril a la delegació d'indústria i també al governador
civil, fent-se públic el lloc elegit per a la seua ubicació: la desembocadura
de la riera de l' Irta, entre Peníscola i Alcossebre, a l'indret anomenat
"Pla de pebret", aixecant-se totes les alarmes.
Immediatament van començar els confrontaments. En el marc del
tardofranquisme, on la societat civil no podia manifestar-se obertament, van
ser les forces vives locals les que van manifestar el seu rebuig al projecte
nuclear. L'ajuntament de Peníscola, encapçalat pel metge i alcalde franquista!,
Marcelino Roca Barea, algunes urbanitzacions i particulars van recórrer
l'autorització de la central, tot i que també alguns promotors immobiliaris van
veure en la construcció d'aquella i la seua posterior entrada en servei, la
possibilitat de fer créixer els seus negocis, fins i tot van arribar a
"publicitar-se" als diaris de tirada nacional.
El conflicte d'interessos era clar: els empresaris turístics, els
propietaris d'habitatges vacacionals i l'ajuntament franquista entenien que
l'emplaçament escollit se situava en una zona qualificada de zona urbanitzable
exclosa de tot ús comercial o industrial, amb l'única excepció dels usos
d'hostaleria, alli no hi podia anar; l'empresa, l'estat i el govern nacional,
veien l'indret elegit com un lloc pla, verge i al costat de la mar, el lloc
ideal.
El plet contenciós-administratiu es va allargar durant 9 anys, primer
davant del Ministeri d'Indústria, i posteriorment davant el Tribunal Suprem.
Diverses pròrrogues ministerials i la intervenció de la via judicial, van fer
que, finalment, el març de 1973, la sala quarta del Tribunal Suprem declarara
nul l'emplaçament. En aquells dies, l'hidorelèctrica ja havia renunciat a la
central.
La història de la fallida nuclear d'Irta va demostrar que les decisions
sobre el model de país són una construcció de conjunt -empresaris, institucions
locals, ciutadans del carrer, etc.- en la qual el govern central, fins i tot en
el marc d'una dictadura autoritària!, és tan sols una peça.
Crida i molt l'atenció que, tot i ser un element cardinal per comprendre el
desenvolupament del sector nuclear a Espanya, Irta no ha format part de la
història nuclear que ens han explicat fins avui. Aquest ha estat un episodi
amagat, quina serà la raó? No m'importa massa, però se m'escapa...
El fet que veritablement m'importa i del qual em sent indirectament
satisfet és què gràcies a uns "cabuts i valents" anys després a
aquella serra, encara podem gaudir d'un espai sense nuclis permanents de
població, relativament allunyats dels nuclis urbans de Peníscola i Alcossebre,
uns terrenys arran de la mar, que 30 anys després, declarats parc natural , ens
permeten conservar, de manera quasi
miraculosa, lliure de les urbanitzacions costaneres i de la indústria. Uf,
encara sort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada