Una de cabanyes

Des de sempre associat al mot cabanya, al meu raval s'entén aquell habitatge construït amb més o menys encert, amb parets, planta i sostre que, generalment, serveix de refugi, ja siga contra la pluja, la calor o el fred.

Normalment les cabanyes o cabanes eren molt més humils que les alqueries i, tal vegada per això, les cabanes apareixien molt més a les marjals que a l'horta. Com eren construccions més senzilles empraven materials més a l'abast, amb parets de fang i pallús, sostre de canyes, sol de terra atapeïda i poc més.

També, quan érem menuts i aprofitant els solars sense edificar del raval, els xiquets en construíem, com a refugi i de vegades llocs privats, per reunir-nos amb "la colla" a jugar o enraonar sobre les nostres coses.

Després, a l'escola vaig aprendre que hi havia un poble a l'interior de la Plana, el terme del qual arribava fins a la mar, a més de 10 quilòmetres del poble i que tenia un autèntic arc romà, que també s'anomenava Cabanes i, anys més tard, anant a la verema a França vaig passar uns dies a un poblet a la regió de Provença, prop d'Arles i Avinyó, que també s'anomenava Cabannes, ara amb dues "enes". Un i altre, fent referència al plural, llocs ocupats en origen per més d'una cabanya.

Van passar uns quants anys més perquè tornara la paraula cabanya a fer-se'm familiar. Ara, en referència a un inicial i senzill bar, "la cabaña" als baixos d'una caseta de fusta, una cabanya, i que amb el pas del temps va anar creixent i condicionant-se, fins a convertir-se en un restaurant o allò que ara li diuen un gastrobar, ubicat a tocar del càmping Tauro al terme de Benicàssim.

I fins ara. Ha hagut de venir el confinament per tornar a escoltar la paraula cabanya, i és que l'estat d'alarma ens ha obligat a estar tancats a casa i a canviar la rutina diària. El tancament a casa ha provocat que la majoria de les persones hàgem hagut d'habituar-nos a una realitat desconeguda.

Una situació que resulta té els seus perills. Un d'ells és conegut com a síndrome de la cabanya. Un estat mental, una patologia que es dóna en persones que forçosament viuen dins d'espais estrets, remots, aïllats o monòtons, amb el perill de caure en la irritabilitat, la inquietud i fins i tot la depressió.

Sembla pel que he pogut llegir al respecte que aquest trastorn fins ara era força habitual en les víctimes d'un segrest, en els presos de condemna llarga o pacients ingressats en un hospital durant molt de temps, així com entre les persones cegues. En molts casos tots manifestaven por a canviar d'entorn, malgrat que el lloc en el qual es trobaven no és l'ideal, però els hi donava seguretat.

Però m'espantat una mica en llegir que aquesta fòbia podria haver-hi afectat durant la quarantena un 50 per cent dels espanyols. Com és possible? I amb aquest pensament he eixit hui al matí al carrer i he anat observant els veïns amb els quals em creuava, si., semblava evident, molts volien mostrar seguretat però tots anaven pel carrer amb certa inseguretat; és possible que havent d'afrontar les seues pors per sortir de casa, després de 50 dies, havien acceptat la situació, estaven a gust a la seua cabanya i els hi costava eixir...

Pense que el tenir por és normal i fins i tot positiu perquè ens far estar més alerta, jo també en tinc, però cal intentar racionalitzar els nostres temors i així superar-los, i una vegada superats, quan puguem, acudim a Benicàssim, a la Cabanya, a fer una cervesa amb els amics, o si teniu temps i ganes fins i tot fer vacances, a Girona, al poble de la Mata, a dos quilòmetres del llac de Banyoles, a la Garrotxa, per què no?, a "la Cabanya" una casa rural amb encant amb possibilitat de gaudir fins i tot de teràpies relaxants i tècniques anti estres.

També açò passarà: i renaixerem, i superarem l'adversitat, com sempre hem fet. Aquesta "desecalada" que ara iniciem és una nova crida a la vida, no tinguem por, aventurem el futur vivint el present i, de segur, que en poc de temps ens retrobarem en alguna cabanya ací, allà o més lluny...