Una ciutat diferent que no ha perdut l'ànima!

 Transcorreguts 60 dies des d'aquell 14 de març, "dia de l'alarma", ahir vaig considerar que era un bon dia per fer, per primera vegada en aquests dos mesos, una bona passejada. És veritat que fins ahir havia eixit de casa en aquest confinament en quatre o tal vegada cinc ocasions, a peu per comprar la premsa dels diumenges, al quiosc més a prop de casa, deu minuts entre anar i tornar, i dues o tres vegades, amb la furgoneta, dissabte, a l'horta, a "revisar l'hort".

Ni unes, ni altres  podia considerar-les veritables eixides, a mi que m'agrada "anar a la muntanya", gaudir de la natura i fer alguns quilòmetres cada setmana, practicant allò que federalment s'anomena l'esport del senderisme.

En aquests dies, com la majoria de vosaltres supose, a casa, he pujat i baixat escales, he recorregut passadissos, he fet circuits cuina-menjador- cambra-bany, i fins i tot he dedicat algun temps a exercitar-me... repintant reixes i finestres, però en acabar el dia i les setmanes, la sensació de no estar fent res, cada dia anava en augment.

La quarantena, que primer semblava havia d'estar un parell de setmanes, i a hores d'ara, ja s'ha convertit en seisantena, aquesta solució de l'aïllament que està present al món des de l'Antic Testament, recordem el costum elevat a regla per als leprosos i a la seua necessat d'allunyament, havia arribat a casa nostra i, malgrat els avanços del tancament, sembla tenir encara un final incert.

Des del passat dia 4, en què vam iniciar l'anomenada fase 0, del retorn a la nova normalitat, estava autoritzat a practicar esport individual, entre les 6 i les 10 del matí i les 20 i les 23 de la vesprada-nit, però, que voleu que us diga? No em feia l'ànim, tal vegada per allò de la dita "com menys fas, menys ganes de fer", el cas és que ho deixava passar.

Ahir al matí, jo sóc més de matinar que de vetllar, vaig fer-me l'ànim i calçant-me les esportives, a les 7 i mitja, vaig eixir de casa disposat a fer un tomb. Però, on aniré? Aquesta va ser la primera pregunta, no era cas de desplaçar-me a la muntanya agafant el cotxe encara que foren només uns minuts.

Haguera pogut passejar pels voltants de la Magdalena, "del Sanatori", del riu o de la Penyeta, però estava decidit a recórrer la ciutat i observar amb detall allò que, després de 60 dies, em trobaria. En poc més de dues hores i mitja -a les 10 calia estar a casa-, no fos que em passara com a la ventafocs, i a una Mitjana de 5,5 quilòmetres l'hora, vaig "pegar-li la volta a Castelló", fent una ruta circular de poc més de 13,5 quilòmetres. No està malament per fer tants dies que no eixia...

Però, com us dic, a més a més de fer esport, d'estirar les cames, de sentir-me una mica més lliure, volia observar, fixar-me en tots i tot, i veure si podia arribar a sorprendre'm. I de fet sí que ho vaig aconseguir i, justament això, la nova experiència és el que vull contar-vos,

La primera de les observacions que vaig constatar en eixir de casa va ser la por, la por personal i la por a la proximitat dels altres, la resistència a l'aproximació física que tots semblava teníem en creuar-nos o avançar-nos i que érem molts més dels que imaginava els que aprofitant la bonança del matí, a soles, en parella, amb gos, corrent o en bicicleta, havíem tingut la mateixa idea. Estic convençut que tot i que la Covid-19 ha despertat la por al contagi, mai tanta gent feia esport a eixes hores del matí pels voltants del poble.

Curiosos van resultar-me alguns dels rètols que apareixien a la meua vista en els diferents comerços, amb clara referència a la situació actual, com aquell que deia: "si alguien tarde o mañana se encuentra la peluqueria cerrada, no es porque no quiera trabajar, es porque tengo un hijo de ocho años y en la situación la cual vivimos, no puedo dejarlo a cargo de nadie", impossible manifestar la necessitat amb més claredat. Compaginar vida familiar i laboral díficil sempre i ara més que mai.

O aquells altres tan clars com: "Aforament màxim 43 persones. Un client ix, un client entra", al costat d'aquells altres tan contundents i ximples: "No toque nada" o "Sala cerrada temporalmente, Volveremos pronto" o, "Traer mascarilla". Quan més clars, més amics, vaig pensar...

Alguns fins i tot augmentaven la por: "Este establecimiento permanecerá cerrado por orden de la G. Valenciana a partir del 14/03, hasta nuevo aviso del gobierno". Era... un restaurant xinés.

Però tal vegada el que s'emporta "la palma", destacant sobre els altres, vaig trobar-lo quasi al final del meu recorregut i diu així: "Debido al estado de alarma decretado por el gobierno y para evitar la propagación del virus, se suspenden todas las actividades de la iglesia hasta nuevo aviso. Cerramos por amor al prójimo y obediencia a las autoridades competentes".

I és que Castelló en temps de feina, de festa o de coronavirus, poques vegades deixa de sorprendre'ns. Som un producte únic i una ciutat diferent que no ha perdut l'ànima. Demostrat: una passejada pel poble sempre és interessant, i més amb la situació que estem vivint de la qual, no dubteu, ens en sortirem!