Al pati d'aquell convent, el maig de 1825 es fon una de les campanes
d'origen incert i vida atrafegada del campanar de Castelló, refosa després de
trencar-se un parell de vegades abans, 1740 i 1770 i augmentant de grandària i
pes, parlem de la campana Jaume, que malauradament va desaparèixer l'any 1936.
Però va ser tal dia com hui, un dissabte, 28 de maig de 1825, quan Jaume va
ser beneïda, i posteriorment col·locada al lloc que sempre havia ocupat des del
primer moment de l'acabament de la torre el 1604, a la sala de campanes, a
l'esquerra de l'escala, penjada a la primera finestra.
Si la campana haguera restat allí per sempre, hui es complirien 195 anys de
la benedicció, però aquesta "Jaume refosa" de més de 900 quilos de
pes i 120 centímetres d'alçària, amb capçal de fusta de carrasca, encarregada
des de sempre de marcar ocasionalment amb les seues batallades el sector de la
ciutat on es produïen els incendis, diàriament era l'encarregada de tocar el
rosari i marcava amb el seu vol els combregars.
Una campana que fins al moment de la seua destrucció va portar com a
inscripció perpètua aquella que deia: "Ramón Roses me hizo. Año 1825.
Sancte Jacobe. Ora pro novis. Año 1825" i que possiblement tenia sobre el
cos alguna creu de Sant Jaume i alguna al·lusió a Fadrell, lloc que s'albira
perfectament des de la seua ubicació.
I és que la foneria dels Roses, famosos campaners, van tenir molta relació
amb les campanes del Fadrí, sent els fonedors entre d'altres de la Maria, l'any
1789, en aquella ocasió al pati de la casa dels Òrfens.
No resultava gens fàcil fondre una campana, per fer-la cal un procés llarg
i no sempre amb el resultat esperat. Cal primer dissenyar-la, després preparar
el forn, a continuació construir els motlles, fondre el bronze, fer la colada i
polir-la; tot un cerimonial que pot arribar a durar dues o tres setmanes.
Després i abans de beneir-la, en alguns casos fins i tot batejar-la, i
postriorment penjar-la, cal afinar-la, ficar-li el batall, el ferram i el
fustam del capçal.
És de suposar que aquella benedicció del 28 de maig de 1825 i tot el
cerimonial que deguera comportar la seua hissada i col·locació deguera
despertar una gran curiositat per la gent del poble, en ser un espectacle poc
habitual, com malauradament també deguera ocórrer l'any 1936 quan va ser
"considerada inútil" pels republicans i juntament amb altres del
mateix campanar, va despenjar-se i fondre's per obtenir material necessari per
a la guerra.
Acabada la guerra cal tornar "a la normalització" i la nova
corporació municipal pren la decisió de contractar novament amb la casa Roses
Hermanos la construcció de les noves campanes per la Vila, que van fondre's a
València i Silla,i penjades a la fi de l'any 1939 i primers dies de 1940. Lledó,
Victòria, Cristina, Joaquim, Vicent, Àngel i Jaume.
Una nova "Jaume" afinada en Re, de vora 500 quilos més que la
vella, afinada en Sol, que necessitava dos hòmens per voltejar-la, ocupa ara i
des de fa 80 anys, el mateix lloc a la sala, amb possibilitat de voltejar o
bandejar.
Durant molts anys va tornar a emprar-se per a fer els tocs diaris, ara
només en grans ocasions; presenta una inscripció que recorda la data de la
vella i l'any de la victòria "A.D. 1825 et MCMXXXIX A.V." afegint-se
el text informatiu dels constructors "Roses Hermanos" i una
dedicatòria: "Comendatoris de Fadrell". El seu principal gravat és la
creu de Sant Jaume, completada amb el text polític adient del moment:
"Una, grande, libre, plus ultra".
I si escoltar les campanes produeix l'efecte d'oblidar qualsevol dificultat
que es tinga en aquest moment, si les campanes porten un indubtable missatge de
pau, si la bellesa de les campanes és fascinant, molt més ho és conèixer la
història de les que tenim més a prop. Hui cinc cèntims "de les Jaume"
del nostre estimat Fadrí, un bocí d'història propera...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada