D'oca en oca

Casualitat o no, però hui, seixanta-tresé dia de confinament i per mor d'una notícia ahir coneguda i per molts esperada, sembla que és ja un dia diferent dels altres seixanta-dos passat en quarantena.

I és que ahir "vam aconseguir passar de fase". Bé en realitat encara no hem passat, serà a partir del dilluns, quan els castellonencs tindrem més llibertat de circulació per poder fer activitats comercials, practicar esport o començar a reunir-nos en xicotet grup en domicilis o terrasses.

Seixanta-tres dies des d'aquell ja llunyà 14 de març en què han passat moltes coses. Sembla mentida que en 9 setmanes i quasi mitja, com rn la pel·lícula protagonitzada per Kim Basinger, tants canvis personals i sentiments trobats pogueren arribar a ocórrer.

No és moment de passar llista però després d'haver renunciat a les festes de la Magdalena, a les vacances de Pasqua, als viatges programats del Castelló Sènior o de la Generalitat, a les trobades amb els fills, néts i amics, o simplement a gaudir del carrer, que prompte puguem tornar a fer-ho és, malgrat que la partida no s'ha acabat, tot un avanç.

I parlant de partida i d'avanços resulta curiós un paral·lelisme entre el que està passant i un dels jocs de tauler més coneguts i populars a casa nostra, el joc de l'oca. Fixem-nos una mica i veureu com trobem relacions curioses entre el joc i el nostre estat actual.

Un joc amb 63 caselles amb l'objectiu d'avançar per elles, amb dibuixos d'oques, en un recorregut en forma d'espiral fins a arribar al centre del tauler. 63 caselles, com 63 dies. En aquestes caselles com també ha passat en aquests dies hi ha que no tenen cap importància, que "no passa res", que simplement ens fan avançar, però al costat d'aquelles hi ha unes altres més impotants i el que és pitjor, en ocasions molt perilloses...

63 és el número, segons els clàssics, de l'edat de l'home on s'allibera del pes de la vida, de les emocions, dels desitjos i les pors, arribant a la pau interior i podent convertir-se en un autèntic savi, però a la vegada segons la medicina medieval, assolir els 63 anys d'edat és molt perillós doncs el cos humà comença a estar regit pel rei de la mort...

Els ponts i el laberint són unes caselles perilloses. Si caiem en elles podem anar endavant o endarrere o perdre un temps preciós en la nostra meta final, com també pot ser-ho i molt, si per excés de confiança, hem de tornar en uns dies a la fase anterior.

Caure a l'hostal, la presó o el pou, significa perdre el torn, perdre el ritme, haver d'esperar... Alguna cosa semblant ens ha passat aquesta darrera setmana, oi què si?, quan tots confiats pensàvem que l'avançament, el canvi de fase, era imminent.

El paral·lelisme és tal que fins i tot hi ha una casella, només una, situada quasi al final del recorregut, quan el jugador ja ha agafat tota la confiança i es despreocupa una mica del joc, que ho fa perdre tot, és la calavera, la mort, i tot el que fins aquell moment s'ha aconseguit no val per res i cal tornar a començar. Cal evitar-la sempre, ficant tots els mitjans possibles i no confiar-se mai, encara així sempre pot "pillar-nos".

I estan les oques, des de l'antic Egipte animals vinculats al naixement i la mort, el principi i la fi. A vegades era considerat l'animal més complet per dominar tres dels quatre elements de la natura: l'aigua, la terra i l'aire. No us sembla que poden ser els èxits de les 4 fases del desconfinament? Poden portar-nos de manera ràpida a la fi de la partida.

És veritat que gran part de l'èxit del joc és degut segurament a què depén absolutament de l'atzar, jugant anem on ens porta la sort, no cal pensar massa, és un mirall de la vida humana, per això, de vegades, la jugada ix malament.

El Joc de l'Oca és sense cap dubte un veritable mapa de l'existència. De la de tots. Cadascun estem en una partida diferent, i encara que estiguem compartint partida, estem en caselles i amb ritmes diferents. Tot hi és possible, de nosaltres depén reaccionar al que ara començarà a passar.

L'historiador Adrian Seville va escriure que tota la vida humana es troba dins aquest joc, jo afegiria... i ara més que mai. A la vida no tenim tanta capacitat de provocar el que ens passa com la que tenim per reaccionar davant el que ens passa. De nosaltres depén, i recordeu d'oca en oca, i tire perquè em toca.