Poc ha variat la celebració
en aquests 66 anys transcorreguts: volteig de campanes, sabatina, gojos, salve
i actuació musical de la banda municipal a l'esplanada, van ser els actes
celebrats aquell dissabte primer de maig. També la missa solemne i la processó general
van ser els dos actes principals del diumenge.
Malgrat que aquest 2020 serà
molt especial, malgrat que ni ahir dissabte ni hui diumenge "el fervor
popular" podrà manifestar-se públicament, estic segur que en molts cors
castellonencs hui, a més a més d'estar ocupats per l'estima envers la mare,
també tindran un lloc especial, un raconet, per la mare de tots, per la Verge
hortolana i marinera, que ara en soledat, però quan tot açò passe, ens estarà
esperant a Lledó.
Des de la distància temporal
i rellegint la crònica de la festa d'aquell 1954, voldria compartir algunes
observacions que m'han cridat l'atenció. Dos moments del diumenge, el primer
aquell que fa referència a la celebració de l'ofici solemne, de la missa
oficiada pel bisbe de la diòcesi de Tortosa, Manuel Moll - cal recordar que no
tindríem seu bisbal fins a l'any 1960-, celebració "de mig
pontifical".
Curiós allò del mig
pontifical no trobeu? Tot i que la cerimònia va comptar amb l'assistència de
l'ajuntament en Ple i sota maces, els governadors civil i militar, el president
de la diputació i la junta de la confraria, tot i ser solemne, tot i ser
celebració cantada per la famosa Schola Cantorum dirigida per mossèn Ramon
Royo, aquella va ser "de mig" pontifical.
Sabeu quina és la diferència
entre "mig i pontifical complet"? Resulta curiós però té a veure amb
la capa que porte el bisbe. Resulta que els bisbes si celebren de pontifical,
han de portar una capa anomenada "magna", una peça llarga i solta,
sense mànigues, que es col·loca a les espatlles, que té una caputxa i una cua
llarga trucada cauda, de tres metres i mig, mentre que si la celebració és de
"mig", aleshores la capa litúrgica, ja no és la magna, ara és "la
pluvial", un ampli mantell llarg, gairebé fins als peus i obert a la part davantera,
lligat al pit per un fermall anomenat 'racional'. Amb un origen secular i més
humil deriva, com suggereix el seu nom, d'una primitiva capa per la pluja. Mig
pontifical, sinònim de menys pompositat, menys boat.
Si a açò li afegim que a la
missa de mig pontifical no és el bisbe el celebrant, aleshores, ens podem
seguir preguntant: qui va celebrar aquella solemnitat? El cura arxipreste de
Santa Maria mossèn Joaquim Balaguer, ajudat pel diaca Eugeni Messeguer i el
subdiaca Tomàs Pallares, exercint de Mestre de cerimònia l'escolapi Salvador
Peiró i fent el sermó el caputxí Leon de Vinalesa. Capellans si que hi havia,
però no de "gran solemnitat", mancava, tal vegada per humilitat, la
capa del bisbe...
I si la celebració, tot i
ser "de mig", va resultar d'allò més lluïda, no ho va ser menys,
malgrat l'amenaça de pluja, la processó de la vesprada, encapçalada pels
guàrdies municipals, seguida per fidels amb ciris, les cambreres, la Junta de
la Confraria, i la imatge amb la peanya, escoltada pels guàrdies rurals i
l'esquadra de gastadors del regiment. Després el bisbe, no sabem si amb cap o
sense, i alguns capellans, i a
continuació les forces vives, ajuntament, governadors i president de la
diputació. La processó la tancava, com estava manat i acceptat, un piquet del
regiment amb esquadra de tambors, cornetes i banda.
Acabada la processó i com
era i és costum van elegir-se els nous càrrecs, Francisco Pardo com a regidor
procurador, Alejandro Garcia Guinot com a clavari i Salvador Pascual
representant de la llaurança. No, encara no era popular nomenar-lo Perot!
Altres temps, altres
persones, el mateix fervor, la mateixa Verge i Castelló, als seus braços. Visca
la Mare de Déu de Lledó pe sempre! Açò passarà i prompte tornarem a pregar als
Seus peus...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada