També açò és el nostre poble.

Sempre he dit que Castelló no és una ciutat menuda, és un poble gran. Tal vegada allò de diferenciar ciutat de poble, siguen els serveis que ofereix. Tot i tenir tota classe de serveis, crec que continuem sent un poble gran perquè mantenim la possibilitat de poder "anar a peu" amb poc més d'una hora, d'una punta a l'altra, cosa que no ocorre a les ciutats, on els "habitants" en són tants que, els habitatges s'escampen quilòmetres i quilòmetres...

I són un poble gran perquè un poble menut segons el ministre de sanitat, el senyor Illa, és aquell de menys de 5.000 habitants, límit marcat des del passat dissabte dia 2, per suavitzar el confinament i permetre fer esports i eixir amb xiquets al carrer, a qualsevol hora en els menuts i segons franges horàries en els pobles grans.

Els castellonencs com a veïns d'un poble gran, vam haver d'adaptar-nos a les condicions del pla i a les limitacions i franges i estem demostrant ser prou respectuosos "amb el punt manat". Prudència, cautela i obediència sembla són elements que s'estan acceptant des del dia 2 i gent gran, esportistes o xiquets, tots tenim clar quan poder eixir i quan no.

Però també Castelló és un poble que creix, que s'expandeix cada dia, i gairebé quasi cada hora, que estén els seus tentacles, com pops gegants, sobre l'espai que l'envolta. Només cal passejar per Censal, Lledó, l'Auditori..., nous edificis, noves construccions, s'alcen allà on abans era domini del camp, llocs agrícoles.

Qualsevol dia, deixarem de ser poble i serem ciutat i, tal vegada ens penedirem. Inexorablement. Veiem com la Vila, el centre, i els Ravals veuen desaparèixer construccions antigues, tradicionals, representatives, úniques, algunes veritables peces històriques, que per allò del progrés i de l'especulació, donen pas a noves construccions més modernes però sense "caliu".

El desenvolupament normal de Castelló d'acord amb el nostre ideal modern hauria de consistir en no perdre el nord, el senderi, saben ben bé on anem, combinant els avantatges del poble, i de la ciutat -l'aire, el paisatge i la deliciosa solitud del primer, units a les facilitats de transport i els serveis bàsics de gas, llum, aigua i transprot que ofereix l'altra.

En aquesta lluita, en aquest progrés, no tot està perdut, no sóc gens pessimista, doncs sembla curiós com encara podem trobar-nos al nostre terme, als nostres carrers, elements que es resisteixen a desaparèixer, testimonis d'un passat que no haurien de desaparèixer mai, diria jo, i com a testimonis, són història, son poble.

No faré ara i ací una extensa relació d'aquells elements, però sí que us convide a que vosaltres amplieu, de segur que us resultarà fàcil, aquests elements que jo ara us relataré. La llista, si ens esforcem una mica, pot arribar a sorprendre'ns.

No en queden moltes però de segur que en coneixeu d'altres. Són cases antigues, molt antigues que demostren com eren els afores del poble, ara engolits ja dins l'orbe, que habitades encara, mantenen una manera de viure que molts de nosaltres no hem conegut, o si qui sap.... També açò és Castelló.

I que em dieu de la "Torre Valencia", fa molts anys "un xalet de luxe", als afores, a l'actual avinguda de Vila-real, antic pas de la via del tren, singular model de construcció genuïna de la Plana, amb estructura i situació perfectament adequada a l'ambient i a les necessitats humanes d'una època passada, vestigi de finals del XIX o principis de segle XX. Hui, prou deteriorat i del que es resisteix a desaparéixer; una illa enmig d'altes construccions. Testimoni és encara el seu panel ceràmic, visible des del carrer, signe d'identitat d'aquella època.

Per no parlar d'aquell espai, al nord, on l'esquena de la ciutat perdia el seu digne nom, on la degradació urbana campava al seu aire, on se situava al Pont de Ferro, on els barris de la Guinea i Tombatossals, estaven separats per un grupet de cases, vora riu, el "Grupo rio seco", que hui, des de fa més de 20 anys, amb el soterrament de les vies del tren, han perdut tot el seu espai inicial, però que es manté en peu i en el record, negant-se a desaparèixer...

Sé que és difícil arranjar tantes situacions i espais del passat, compaginar amb la modernor i les exigències d'un nou urbanisme, però potser és hora de posar fil a l'agulla i qui sap si comprar-se una bona brúixola i intentar allò que sembla en moltes ocasions quasi impossible. També tot açò és ben nostre, tot és Castelló .